Sobre el ‘co-living’ i la falta de memòria

Vinc de família humil, treballadora. Vaja, els pobres de tota la vida, els d’abans que s’implantés el llenguatge eufemístic. De quan els nens eren nens i no nens i nenes i la mare simplement sortia a la finestra a cridar “Paquitocomonovengasahoramismo mesacolasabatillayvasaver!” Gent que va sortir d’una mísera aldea gallega per buscar-se la vida a les ciutats. Com ells, milers arribaven a llocs com Barcelona i es col·locaven com podien a cals tiets, que ja estaven mig instal·lats. Deu o dotze persones enllaunades en pisos de 50 metres quadrats que desplegaven els matalassos al menjador per dormir-hi. I qui diu pisos, diu aquelles barraques que van colonitzar Montjuïc fins que va venir la promesa de modernitat del parc d’atraccions. La mare va arribar a l’Andorra dels seixanta. Sola i jove, anava trobant famílies que llogaven una habitació a casa per sortir-se’n millor tots plegats. Era gent treballadora que es reconeixia com a tal, no com ara, que tots som classe mitjana –fins i tot els sindicats han assumit tal ridiculesa–. És a dir, que molts venim d’una generació que coneix de sobres què és el co-living i altres mandangues. Encara que aleshores no es camuflaven les situacions amb anglicismes guapis. Sabien tan bé què és el co-living que es van passar la vida suant per tenir casa pròpia. Arribat a aquest punt, pregunto: és tot el que se’ls acut per resoldre el problema d’habitatge? Serà aquest el model de societat postpandèmica, amb pisos de luxe que s’enfilen amunt per mantenir els nassos delicats a recer de la misèria que s’amuntega als seus peus?