Durant els primers anys del segle XXI, la quantitat d’informacions que les administracions tenen sobre cadascun dels ciutadans ha crescut de manera exponencial. Una gran part d’aquest augment és per l’ús de les noves tecnologies. Per exemple, el control amb càmeres de vídeo o la gravació de qualsevol esdeveniment que es faci de manera pública s’han generalitzat amb l’ús de dispositius digitals. Qualsevol particular pot instal·lar molt fàcilment un sistema de vigilància i gravació amb vídeo a casa seva o al garatge comunitari, i les administracions poden implementar els mateixos sistemes o d’altres d’equivalents. Fins aquí, el ciutadà realment no té motius per sorprendre’s si l’administració en general obté cada vegada més informació sobre on va i què fa.
Però, en l’impuls del món de les grans empreses, les tècniques de l’anomenada big data consisteixen a recollir les dades i, després, tractar-les. Així, passem d’una simple vigilància per càmera de vídeo fins a la instal·lació de sistemes de lectura automàtica de les matrícules dels cotxes. Pensem en l’ús de lectors automàtics de matrícules que avui mateix s’estan instal·lant en qualsevol ciutat de mides mitjanes dels Estats Units, i en els lectors equivalents que fa uns anys s’han posat a l’entrada d’alguns aparcaments comunals d’Andorra la Vella. Les noves càmeres tèrmiques que s’han instal·lat a la duana espanyola bé que hauran de servir per a quelcom. No és ciència-ficció ni un futur distòpic, sinó una realitat tangible avui en dia. De fet, amb un territori tan petit com és el nostre i amb la densitat de càmeres que es poden instal·lar al llarg de les vies interurbanes, auguro que d’aquí a molts pocs anys la nostra administració pública podrà tenir una idea força bona de la posició de qualsevol vehicle del Principat, en qualsevol moment. En això, tan sols estarien seguint els models d’altres països.
Pel que fa a les nostres pròpies dades, creiem que podem fer una certa confiança a l’Estat andorrà. Hi ha els mecanismes de control legal i de ben segur que, si es produeix una situació anòmala d’ús de dades de localització, de seguida trobarà la seva solució. Malauradament, dubtem més de poder tenir mínimes garanties sobre el seu ús quan ens desplacem a altres països, sobretot als dos que s’han esmentat abans. Per a un andorrà, que ni n’és resident, obtenir un mínim dret d’accés a les dades pot arribar a ser dificultós o impossible a l’hora de la veritat. Així mateix, concebo que els nostres visitants podrien sentir una desconfiança semblant envers l’Estat andorrà. Com es pot resoldre aquesta qüestió? No sé si es planteja en relació amb l’accés a la Unió Europea, però diria que tard o d’hora n’haurem de parlar, i més amb l’arribada del reconeixement facial automàtic de les persones.
