Sobre ‘El sindicat de l’oblit’ i a propòsit del general Batet

Les millors estones d’aquesta setmana les hem passat llegint El sindicat de l’oblit. D'acord, també La hora estelar de los asesinos, però aquesta és una altra història. El sindicat de l'oblit, doncs. Ja saben, la nova d’Albert Villaró, que reprèn el fil de la ucronia que va engegar a Els ambaixadors i que destil·la una tírria tan genuïna i tan implacable contra tot el que faci ferum d’espanyol que és fàcil augurar-li una llarga carrera a TV3. Especialment al Més 324, el programa més plural i menys sectari de la cadena. De la novel·la ens quedem amb el sensacional exercici d’història contrafactual que proposa. N’haurem de parlar un dia amb més detall, però avui ens fixarem en el tarragoní Domènec Batet, a l’època capità general de Catalunya i a qui Villaró tuneja la biografia fins a convertir-lo en ministre de Defensa. Probablement, com a premi per haver donat suport a Companys en la gloriosa jornada del 6 d’octubre del 1934, que –en aquesta història alternativa– va acabar amb la proclamació de la República Catalana. Resulta commovedor l’esforç per recuperar per a la Causa el general Batet, avui a l’oblit pels seus dos pecats històrics: no secundar la rebel·lió franquista –i per això va ser afusellat a Burgos, diumenge farà 81 anys–, i reprimir a sang i foc aquella altra rebel·lió que respon a l’eufemisme de Fets d’Octubre. Saldada, per cert –i comparin, comparin–, amb 74 morts i 252 ferits de veritat, i no lipotímies ni capsulitis ni, ehem, magrejos policials. Tant el 6 d’octubre del 1934 com el 18 de juliol del 1936 Batet va actuar segons l’únic principi que pot guiar una persona decent posada en la tessitura: la defensa de la (tautològica) legalitat democràtica. Posats a especular, és temptador fer-ho amb el partit que hauria pres Batet l’1 d’octubre del 2017. Villaró ho té clar, sembla. La història, també.