És difícil trobar una definició satisfactòria d’allò que constitueix un paradís fiscal. La millor descripció, em sembla, és la feta per Colin Powell (exassessor econòmic presidencial dels Estats Units): “Allò que identifica una àrea com a paradís fiscal és l’existència d’una estructura composta d’impostos establerta per explotar una demanda mundial d’oportunitats de negoci, i aprofitar-se’n, per aconseguir una evasió legal d’impostos.”

En els paradisos fiscals extraterritorials trobem una combinació d’alguns dels trets típics següents:

– La carència d’impostos sobre el benefici empresarial, sobre les donacions i les herències.

– El secret bancari, l’existència de comptes anònims i numerats i la no-obligació per al banc d’identificar i conèixer el client.

‒ Les fortes deficiències en la supervisió i el control bancari i sobre les transaccions financeres, com la disponibilitat de títols de valors al portador no registrats o la no-obligatorietat per als bancs d’informar les autoritats sobre les transaccions dubtoses.

‒ La falta d’informació i d’estadístiques completes sobre les operacions financeres.

‒ El volum desproporcionat d’operacions financeres estrangeres, de no-residents, amb relació a l’economia local.

– La simplicitat de la formalització i registre de societats mercantils i la falta de control sobre les societats filials de grups empresarials transnacionals.

‒ L’absència de penalització o tolerància en la pràctica del blanqueig del diner i altres deficiències formatives.

– La falta de col·laboració amb les autoritats fiscals i judicials dels altres països.

Segons l’OCDE, actualment 37 països, estats o territoris són assenyalats per la seva falta de transparència o per no permetre l’intercanvi d’informació i la baixa o nul·la tributació.

Per què estic en contra dels paradisos fiscals:

1. Redueixen els ingressos fiscals i les prestacions socials.

2. Ofereixen impunitat per a la delinqüència de corbata.

3. Fan vulnerables les democràcies.

4. Incentiven l’especulació i la inestabilitat financera.

5. Emparen la irresponsabilitat en la gestió marítima.

6. Contribueixen a l’empobriment del sud.

7. Faciliten el finançament dels grups terroristes.

Es considera que aproximadament un 8% de la riquesa mundial estaria oculta en paradisos fiscals. Aquesta, el 2013, equivaldria a uns 5,8 bilions d’euros. El prejudici que causen aquests actius en les recaptacions d’impostos nacionals ascendiria a uns 130.000 milions d’euros, suma que representa l’actuació negativa que aquests estats exerceixen sobre l’economia mundial.

¿Què es pot fer contra els paradisos fiscals? En la seva publicació La riqueza oculta de las naciones: una investigación sobre los paraísos fiscales, Gabriel Zucman (professor de la London School of Economics) presenta i desgrana una proposta concreta per contrarestar l’actuació negativa que aquests estats exerceixen sobre l’economia mundial. La seva proposta s’estructura al voltant de tres eixos:

1. Un eix de dimensió operativa: la construcció d’un registre mundial de títols financers nominals, a l’estil d’un cadastre, que complementi els acords d’intercanvi automàtic d’informació fiscal.

2. Un eix polític: resulta de la relació de força que grans blocs econòmics units són capaços d’exercir sobre petites jurisdiccions offshore a través del comerç.

3. Un eix econòmic: la creació d’un impost global progressiu sobre la renda. Aquest ha de gravar els guanys mundials de les multinacionals i no els seus beneficis país per país. El no-establiment d’aquest impost incentiva l’optimització fiscal de multinacionals que traslladen els seus guanys allà on menys tributen.

Evidentment, res de tot això serà possible sense una voluntat política de mundialització de la lluita contra el frau i l’evasió fiscals.