Sobre escriure (2): cap dia sense una línia

Consell núm. 2: “Marca a l’agenda una hora diària per escriure (i escriu)”. El consell admet fins a tres variacions: (1) sessions diàries més llargues, o (2) en dies discontinus, o (3), en intensius de cap de setmana.

En resum. Integra aquesta activitat a la teva rutina i no la trenquis. És el que Dorothea Brande definia com “escriure amb horari”. En definitiva, una manera de desmuntar el mite altament perjudicial per a la salut narrativa de deixar-ho tot en mans de la inspiració. Escriu cada dia i que les excepcions siguin excepcionals.

Temps...

Algú va retreure en una carta a la seva estimada Felice Bauer que “amb una o dues hores per a escriure no n’hi ha prou (a part del fet que no has previst el temps que dedico a escriure’t a tu); deu hores seria l’ideal, però ja que l’ideal és inabastable, fora bo acostar-s’hi com més millor, i no pensar tan sols en escatimar esforços”. Sempre he pensat que perquè et surti una obra kafkiana, s’ha de patir l’experiència de ser Kafka i viure com ell. És un bon exercici d’humilitat passar a net els seus horaris i rebaixar les expectatives de la resta d’humans.

...I treball.

Treball és una paraula repulsiva. O “lleugerament repulsiva” si tenim intenció d’aprendre alguna cosa de Ray Bradbury. A Zen en el arte de escribir s’adverteix que la carrera de qualsevol escriptor (professional o no) girarà tant sí com sí al voltant d’aquesta paraula durant tota la vida. I Bradbury aporta una recepta de collita pròpia per prosperar en aquest sentit: “Mil o dues mil paraules per dia durant els propers vint anys. Al principi podria apuntar a un conte per setmana, cinquanta-dos contes a l’any, durant cinc anys. Abans de sentir-se còmode en aquest mitjà haurà d’escriure i deixar de banda o cremar molt material”.

Per a Bradbury “la quantitat redunda en la qualitat”. D’acord. Però a més hi afegeixo que la quantitat no s’assoleix si no hi ha una constància (millor si és diària). Amb la quantitat arriba l’experiència. I de l’experiència sorgeix la qualitat. També, és cert, es produeixen aquells miracles que del no res en fan una obra mestra. Però són anomalies que no ens haurien de distreure de la realitat.

Així que si el resultat és un fracàs, benvingut sigui. Li dono de nou la raó a Bradbury: “El veritable fracàs és rendir-se”. L’èxit és fer la feina que t’has proposat. “Si està bé, n’aprens. Si està malament, n’aprens encara més. L’únic fracàs és aturar-se”.

És així com es guanyen maratons, s’arriba a la Biennal de Venècia, s’encistella amb els ulls tancats... i s’escriu el llibre que t’has proposat. Una altra cosa és publicar-lo. Ja en parlarem.