Sèneca, a la seva obra De vita beata sentencia: “Tots els homes, germà Galion, volen ser feliços.” Una màxima existencial que persegueix tot home des del moment que naix a la vida. De fet, es podria dir que és el teu objectiu de vida: ser feliç. La meta humana en aquest camí terrenal. Però, com ser feliç? De quina forma? La resposta és tan dispar, ja que al llarg de la història s’han posat damunt la taula tantes definicions de la felicitat, i tants mètodes o guies per aconseguir-la, que en no haver-hi una resposta única l’home viu en un caos i desorientat.

“No hi ha camí a la felicitat, la felicitat és el camí”, afirmava el mestre Buda. Moltes vegades ens capfiquem en el resultat, pensant que la consecució de l’objectiu ens farà feliços, però el que realment et provoca sensacions de felicitat és tota l’aventura de circumstàncies i esdeveniments que vius fins arribar a la meta. És a dir, gaudeix del procés, perquè és ell el que et farà sentir felicitat, doncs la satisfacció del resultat és molt breu. Una altra concepció interessant és la del savi Sòcrates, relacionant la felicitat amb  l’èxit interior, amb els reconeixements propis de l’ànima. La felicitat, promulgava Sòcrates, no pot donar-se des de recompenses externes, i afirmava que “el secret de la felicitat no es troba en la recerca de més, sinó en el desenvolupament de la capacitat per gaudir de menys”. La filosofia grega, també amb Aristòtil, que esmenta: “La felicitat depèn d’un mateix”, i Plató, que diu: “L’home que fa que tot el que el porti a la felicitat depengui d’ell mateix, i no dels altres,  ha adoptat el millor pla de vida per ser feliç”, mostra la seva idea que la felicitat resideix en l’actitud de l’home, i que és l’home en el seu món interior qui provoca la felicitat, mai els factors externs condicionen la felicitat de l’home. Aquest és un apunt molt important per tenir en compte, ja que pot considerar-se un dels principis bàsics per ser feliç: l’autorealització personal, l’home com a únic responsable de la seva felicitat.
La felicitat també és motiu de reflexió a la filosofia oriental. El mestre i pensador Lao Tzu introdueix un nou concepte per a la felicitat: la temporalitat. Tzu es planteja en quin temps nosaltres podem ser feliços, o almenys més feliços, i arriba a la conclusió que és el present l’únic temps vàlid on hi ha la raó de la felicitat. Quan la teva ment està dispersa i tu no tens poder sobre ella es mou constantment en el passat o en el futur generant ansietat, estrès, pors, dubtes, incerteses... un ventall d’emocions negatives que tu no pots controlar. És quan tornes a accedir al present, a l’ara, que de nou recuperes el control de la teva ment i la guies tu en aquesta relació viva i autèntica amb l’entorn. 
Immanuel Kant va més enllà i assegura que “la felicitat, més que un desig, alegria o elecció, és un deure moral de l’home”, un compromís que tenim amb la pròpia vida pel fet de rebre aquest regal de viure, l’oportunitat d’existir. Kant critica tot aquell que no viu per ser feliç i no aprofita aquesta experiència de la vida. En el món kantià la felicitat no depèn del destí ni dels altres, sinó d’un mateix, de la pròpia persona, del seu caràcter i comportament. I amb el mateix fil conductor sobre l’auto-responsabilitat que té l’home en la seva felicitat es mostra el colossal Friedrich Nietzsche, que eleva encara més l’esperit humà i el posa com a absolut guanyador de la batalla constant que té l’home amb el seu entorn. Expressa Nietzsche: “La felicitat és el sentiment que el poder creix, que una resistència ha estat superada i que tu ets lliure, per tant feliç.” Per a Nietzsche, la “voluntat de poder” és l’estat de perfeccionament de l’home, la millor versió d’ell mateix, l’home en estat pur que afronta les circumstàncies del context i les supera totes, sentint-se el senyor de la seva vida, el protagonista, l’heroi.El que queda clar, segons els savis, és que l’home feliç és aquell que ha decidit ser feliç. I fa, amb la seva actitud, tot el possible per ser feliç.