Durant el procés constituent es va palesar una forta pressió per impulsar flexibilitat per a l’accés a la nacionalitat andorrana, amb l’argument que la Constitució havia de ser refrendada per un gran percentatge de la població, que llavors era minoritària. Es va facilitar l’accessió a la nacionalitat a les persones que ho desitgessin, a condició que respectessin, òbviament, les lleis, la lletra i l’esperit de la Constitució, per preservar la identitat, servar la idiosincràsia pròpia, i prohibint la detenció de nacionalitats múltiples.
Anteriorment, prevalia el criteri jurídic del ius sanguinis; restringia molt l’accessibilitat a la nacionalitat amb plens drets. Així, va haver-hi al llarg del temps fins a cinc tipus d’andorrans: els de primera i de segona generació, els fills de mare andorrana, els andorrans per casament amb pubilla o hereu, i els andorrans de tercera generació.
Després de la modificació, que implicava una àmplia obertura, es va integrar a l’ordenament jurídic la figura del ius soli, que va fer possible que els nascuts al país poguessin optar a la nacionalitat en complir els divuit anys i la naturalització d’estrangers. Ben aviat es va constatar la laxitud del Govern de torn, en acceptar que la preceptiva renúncia judicial a la nacionalitat espanyola, necessària per obtenir l’andorrana, es podia anul·lar amb un simple acte a l’ambaixada d’Espanya, menystenint la Constitució –tant en el seu esperit com en el contingut– i transgredint la llei.
Els successius governants –més amatents a les conquestes electorals que a la pròpia identitat– han anat deixant fer, i ens han portat a constatar avui que poques persones que accedeixen a la nacionalitat andorrana compleixin efectivament les obligacions legals. A tall d’exemple: el Govern Forné va donar per bona la simple renúncia consular, i va obviar la judicial, que permetia un control efectiu de les dobles nacionalitats.
A més d’aquesta casuística, també hi ha ciutadans amb passaport andorrà originaris de països que no accepten la renúncia a la nacionalitat d’origen, o altres que mai no arriben a fer-la efectiva, ja que alguns introdueixen el dossier de renúncia en un túnel de burocràcia, i tal dia farà l’any (i qui en diu un, en diu vint...). En altres casos, hi ha persones que han accedit a la nacionalitat andorrana pel simple fet d’obtenir-ne un benefici, sigui una plaça a l’Administració o una beca esportiva, per exemple, però que no es posen pas guants a l’hora de renegar-la si veuen unes millors expectatives amb la seva vertadera nacionalitat. Vegin el cas d’un alt funcionari que va obtenir la nacionalitat andorrana un mes de març, per a aconseguir un lloc de treball, i el desembre del mateix any es presentava de candidat a l’alcaldia de Lleida!
Davant dels fets que hem exposat, pot ben ser que surtin a la palestra els defensors aferrissats de la doble nacionalitat, i que manifestin els seus coneguts i recurrents arguments:
–Facilitat a l’hora de viatjar amb un passaport comunitari.
–Accés a programes Erasmus i la comoditat de no haver de sol·licitar la documentació d’estranger a l’hora d’anar a estudiar fora del país.
–No haver de renunciar als orígens familiars.
Aquí introduïm una reflexió: quin Estat mínimament curós de preservar la seva identitat i mantenir la independència, de defensar la pròpia idiosincràsia i l’esperit nacional pot permetre’s que la meitat –o més– de la ciutadania posseeixi alhora una altra nacionalitat?
Per més que els interessos i les tipologies hagin variat, l’actitud dels nostres governants, posant-se de perfil a l’hora de solucionar el problema, segueix igual. Malgrat l’afany a signar acords a tort i a dret, encara ara no han sigut bons per demanar (o exigir) al govern espanyol que reconegui la nostra Constitució.
És més, l’ambaixada espanyola incompleix deliberadament la seva pròpia llei electoral que l’obliga a exposar, en un lloc públic i visible, les llistes d’electors. Fins i tot, no les deixen veure ni als interessats, no fos cas que s’hi detectés algun nom que no convé desvelar. No podem consentir que duri aquesta espiral, tot i que potser ja hem fet tard.
Les raons invocades pels intercessors de la doble nacionalitat, en particular en el referent als estudiants, han de ser objecte de negociació amb la UE. Si el motiu per defensar la doble nacionalitat és el respecte als orígens familiars, mai no seran tan ben protegits sinó conservant la nacionalitat d’origen. Perquè l’accés a una nacionalitat, i en particular a l’andorrana, ha de ser un acte voluntari, altruista i de convenciment personal. Assolir-la amb intencions venals o amb subterfugis administratius constitueix una falta greu de respecte cap al país que els ha d’acollir i cap a un mateix. Malaurat qui no ho veu.
Sense arribar a proposar de prohibir l’accés a la nacionalitat a tots aquells que provenen d’un país que permet, i eventualment esperona, l’anul·lació de la renúncia, sí que podem titllar de desidiós, d’inconscient i incuriós el Govern que no actua ni es preocupa per garantir la perpetuació i el manteniment de la nostra identitat i el respecte a la Constitució que el legitima.
A tots els centres docents d’Andorra s’ensenya avui Història i Geografia andorrana, disciplina molt diversament valorada pels mateixos estudiants. Pensem que adaptant més i més aquest ensenyament fins a fer-ne una educació d’andorranitat a les noves generacions, explicant la realitat i la riquesa de les institucions, història i cultura pròpies, assolirem despertar en les nenes i nens, en els joves i potser en els menys joves, un sentiment de pertinença i d’arrelament a una terra que és naturalment la seva. Perquè la nacionalitat és sentiment i estima. Un document administratiu, un passaport, no implica integració.
Els andorrans, la nostra identitat hem de portar-la esculpida molt endins, i mai millor si pot ser des de la infància. Altrament, s’aniran aigualint els nostres valors fonamentals i s’afeblirà encara més la cohesió nacional que pugui romandre entre nosaltres.