Estic intern al centre penitenciari des del 23 d’abril del 2016. Vaig complir una condemna de dos anys, gairebé 24 mesos complets, sense beneficis de semillibertat ni tampoc condicional. El dia que la condemna acabava, el 18 de març del 2018, era diumenge, un funcionari em va fer entrar (estava al pati) i firmar al mateix passadís una revocació del senyor fiscal general: dos anys més per insults i amenaces... del 2012! I un anyet més per una baralla del 2009! Tres anys en total.

Ara em correspondria la semillibertat, amb el codi penal a la mà. Però el 14 d’agost un altre funcionari em va entregar la carta que me la denegava. Un funcionari, repeteixo. Crec que hauria d’haver sigut un secretari  judicial qui m’entregués el document i m’expliqués els motius de la denegació. Sobretot, perquè un dels paràgrafs del document sosté que no se’m considera reinserit per viure en societat.
Això, qui ho valora? O és que la resposta és una mateixa plantilla que envien a tothom. On posa que col·laboro en totes les activitats i que el meu comportament és correcte i que no se’m neguen els beneficis? Cal una major implicació per part del centre penitenciari. Fa molts anys que cal una junta interna que valori i qualifiqui objectivament si l’intern està preparat o no, i si resulta que no,  doncs que s’hi quedi. Però mantenir una persona a la presó costa 228 euros diaris. Hi ha interns que hi estan tancats vuit mesos per delictes que pugen a 250 euros. No seria més raonable i sostenible una multa i arrest domiciliari en lloc d’enterrar 54.720 euros de diners públics? Els interns que tenim fills, i jo mateix en soc un cas, cal allargar-nos dos anys la pena per delictes que es remunten al 2009? Sincerament, crec que és una despesa innecessària, i més en temps de pandèmia. La llei hauria de ser igual per a tothom.

En el meu cas personal, més de quatre anys intern al centre penitenciari, el tribunal sembla que no en tingui ni idea que treballo cada dia des de les 6 del matí i que la meva jornada laboral acaba a les 9 del vespre, amb estones entremig per sortir al pati o anar al gimnàs. Tinc una boníssima relació amb la meva filla, que té 11 anys. I és ella per qui em mantinc ferm aquí dintre. Però els anys passen i ella es fa gran. No vull perdre-la, perquè si és així, quin sentit tindria la meva vida? Tan sols els demano que canviïn una mica el sistema. Estem al segle XXI, som molt moderns per a segons quines coses i antics per a les que ens interessa. Algunes vegades he pensat que potser segueixo al centre penitenciari per tots els escrits que vaig publicar al BonDia dient el que penso. Sé que a molts no els ha agradat el contingut d’aquests escrits i que tenen prou poder per mantenir-me aquí. Aprofitant el canvi de direcció, no es podria mirar de revertir situacions com aquestes? O seguirà tot igual? Som persones, tenim parella, família que no aguantaran molt més. Senyors, la Justícia se sosté per la qualitat de les seves decisions, no per la duresa de les seves penes.

Permetin que acabi aquest escrit amb unes preguntes sobre temes que com comprendran m’amoïnen:
Existeix la reinserció?
Existeix la semillibertat?
En quin grau estem els presos?
Per què no rebem els documents que el centre penitenciari fa arribar al tribunal?
Com poden al·legar que no m’he reinserit, si ningú no m’ha fet mai cap valoració?
Totes aquestes preguntes me les faig a diari i ningú no  me les aclareix.
Molt cordialment.