El 28 d’agost s’inaugurà l’exposició de Toni Gonzàlez Manresa al Consell Comarcal de la Seu. Una vintena de peces entre talla en fusta, ceràmica i ferro s’exhibeixen a la planta baixa, a la sala d’actes del Consell. S’hi pronunciaren uns parlaments d’inauguració, amb la presència d’un nombrós públic encapçalat per mossèn Xavier Parès, arxidiaca de la catedral; Jesús Fierro, president del Consell Comarcal; Olga Gelabert, ministra de Cultura, i Montserrat Planellas, directora del departament.

Encetà el torn dels oradors, després d’unes paraules de benvinguda, Antoni Ubach, exconseller de Cultura del Govern d’Andorra, amb una singular exposició de l’obra de Picasso durant la seva estada a Gósol, centrant-se en la coneguda i única sèrie d’escultures tallades en boix, fita important en la immensa obra del geni. Ubach feu un paral·lelisme d’osmosi pirinenca d’un culte versemblant primitiu entre els resultats d’en Toni i d’en Pablo. Ubach, el mateix que jo, s’autoqualifica mig seriosament com a postneolític, i no fa mai broma quan opina sobre art i sobre la seva importància en la cultura universal. Els seus conceptes sempre són sòlids.

Després d’ell em tocà parlar a mi mateix. Més que res vaig fer palès el meu vincle d’amistat amb l’artista. Seguidament prengué ell la paraula per donar tota mena d’explicacions sobre el seu treball i sobre ell mateix. L’últim torn de paraula fou per al professor Ermengol Puig. L’aportació discursiva de la vesprada i l’escrita per acompanyar el catàleg de la mostra és de totes totes molt més transcendent del que solen ser els escrits que, en el millor dels casos, solen acompanyar les exposicions. Constitueix el que tant escasseja en la nostra literatura: un autèntic assaig, curt però contundent i que respon a un títol ben pertinent: Les disfuncions exclouen la creativitat? Vet aquí una qüestió sobre la qual quasi ningú gosa parlar i, encara menys, escriure. Fa por. Fa iuiu.

L’aportació decididament compromesa, en el seu sincer propòsit d’anàlisi i en emprar una ferma lògica en el difícil plantejament de l’interrogant de fons, la concreta en el subtítol, Percepció i creativitat, en què destaca els conceptes capitals que planteja: “El món de la creativitat és tan ampli i obert que una mateixa forma pot vehicular significats diferents. Per tant, percebre art és fonamentalment percebre significats i no oblidar que, al seu torn, els filtres mentals i actitudinals dels observadors també condicionen el sentit final de les obres.” I continua Puig parlant sobre el que anomena processos conscients i inconscients de la creativitat: “El cervell és òbviament la màquina creativa per excel·lència per a tot tipus de manifestació artística. L’activitat conscient és sens dubte el que més i millor ajuda la intuïció artística. L’atenció conscient, en canvi, sols se centra en una quantitat limitada d’informació. La consciència sols és efectiva quan analitza un nombre reduït de detalls.”

Amb el risc de fer-me pesat de tant citar Puig, considero important de fer-ho literalment perquè el contingut del catàleg és en la meva opinió imprescindible. Sobretot, el capítol on es troba el moll de l’os, la clau de volta de l’obra de Toni Gonzàlez. De manera entenedora, Puig –i perdonin la insistència– posa com a exemple la cèlebre paràbola dels cecs del pintor Pieter Bruegel, “que sacseja l’espectador per la llàstima i la compassió que suscita”. La cita dels Evangelis –“Deixeu-los estar; són cecs que guien cecs, i si un cec en guia un altre, tots dos cauen al clot” (Mateu, 15,14)– és exemple d’èpoques passades i retrògrades i cruels perquè avui, diu, “majoritàriament es creu que les disfuncions humanes no necessàriament anul·len la persona”. Per concloure: “Resulta obvi que la riquesa cultural del nostre temps rau no pas en la uniformitat i en la immobilitat, sinó en la veritat i en la varietat. Tots som persones, tots suportem grans o petites disfuncions, ningú gaudeix de la funcionalitat absoluta i tots necessitem imperiosament comunicar-nos. I per aquest motiu tots som creatius. Els coneixements actuals confirmen que les disfuncions corporals no anul·len la creativitat, ja que la persona disposa de capacitats suficients per desenvolupar una gran varietat de nous sistemes sinestèsics. La capacitat artística és l’essència de totes i cadascuna de les persones.”

Un prec: visiteu l’exposició de l’amic Toni, talentós escultor a qui la discapacitat no priva d’expressar la seva creativitat. Mercès, moltíssimes mercès al professor Ermengol Puig pel seu intel·ligent, lúcid i aclaridor estudi. Jo sabia que l’obra d’en Toni era art. Però ho sabia intuïtivament. Ell demostra que res no priva cap persona, cap, de la gràcia de ser creatiu.