Sobre les aurèoles d’alguns

L’aurèola que porten incorporada els càrrecs polítics és altament magnetitzant. Tant, que el seu simple pas (no motoritzat) ens recorda els vents huracanats propis d’altres latituds. És capaç de desencadenar un ball de flaixos, corredisses, tensió i nervis a l’altra banda. I també aplaudiments incondicionals d’aquells que suporten el pes de la piràmide. No deixa de sorprendre tampoc el lligam amb les forces propulsores del moviment vertical. Del repòs a la tensió, altre cop. Tant és així que quan els cors bategants que, malauradament, no disposen d’aquesta aurèola perceben només la presència d’aquells que sí que la llueixen s’alcen a tota velocitat de la cadira, talment com si fossin a missa. Interessant analitzar aquest acte... Mostra respecte? Quelcom inqüestionable? I si es tracta de la primera opció, per què no reverenciem aquells amb qui convivim cada dia? Aquest tracte totalment desproporcionat vers els tenidors d’aquesta gràcia, imagino, deu tenir certs aspectes perversos. Alguna pega (ja sabem que no hi ha res que sigui totalment perfecte). Si bé és cert que els càrrecs polítics són molt sovint diana de crítiques i de tota mena de rumors acusatoris (de vegades, infundats), l’aurèola sempre acaba compensant. I precisament és aquí on rau el problema, el defecte. L’aurèola compensa tant que no és estrany perdre de vista la realitat del 99% que hi ha a l’entorn. Una vida en paral·lel, així és. Mala consellera a l’hora d’impulsar polítiques públiques. Per això, no creuen que seria interessant desmagnetitzar aquesta aurèola? S’accepten propostes.