Sobre ‘Les Oliveres i altres paisatges perduts’, d’Eva Arasa

Malgrat els difícils temps que tenim de pandèmia, amb tota classe de dificultats per a la realització d’activitats culturals i socials, ens hem d’alegrar de la sortida de diversos llibres durant aquest temps. Un d’ells és l’obra poètica Les Oliveres i altres paisatges perduts, d’Eva Arasa.
El títol del llibre de l’escaldenca Arasa ja em donava pistes sobre els seus orígens i que jo coneixia des de feia anys. La seva lectura em va confirmar les meves sospites i em vaig trobar immers en terres de Santa Bàrbara, la majoria conegudes per diverses causes, i en llocs que l’Eva evoca dels seus orígens tarragonins i també per la residència durant un temps en la ciutat de Sabadell, i a la vegada s’apreciava clarament la seva gran estimació en vers els seus pares.
També a vegades apareixen certes coincidències, com la d’un lloc citat en el llibre, una finca a la qual l’autora anomena els “caus” i on hi havia dues alzines. Resulta que en la part del secà del petit poble de Gerb (La Noguera), d’on jo soc originari, també existeix un lloc conegut pels “caus”, i on també hi ha hagut sempre unes alzines. Precisament a l’ombra d’aquestes alzines hi havíem dinat més d’un dilluns de Pasqua, quan era costum en aquella part de La Noguera, anar a dinar i menjar-nos la “mona” aquell dia tan assenyalat, en algun lloc del secà o de la bultra del Segre.
Realment vaig conèixer l’existència de Santa Bàrbara pel pare de l’Eva, al qual vaig tractar  per les nostres obligacions laborals d’una època llunyana de la nostra joventut. Entre els companys, el Lluís Arasa era ben conegut pels seus caliquenyos, el seu humor satíric i el seu caràcter obert. La darrera vegada que vaig veure el Lluís  va ser per casualitat a l’antic restaurant Casa Leon de la plaça Major d’Ordino. Sovint pujava amb la meva esposa a aquell local,  per degustar els menús del Christophe, un excel·lent cuiner francès, el qual en aquella època ja passava per uns moments difícils de salut. Quan sortíem del local em va semblar veure un senyor amb barret de vaquero entre una colla de comensals i el vaig mirar de forma instintiva, però no el vaig reconèixer. Quan ja traspassàvem la casa Areny-Plandolit, em va venir a la memòria el nom del Lluís, i tot un munt d’històries viscudes. Però sempre vaig dubtar si aquell vaquero era o no el Lluís Arasa, perquè no pensava que el trobés en aquell racó andorrà. Després de llegir un reportatge d’en Luengo sobre el llibre de l’Eva, el 19 d’agost passat, vaig pensar que aquell dia potser hauria d’haver tornat enrere a saludar aquells comensals del restaurant Casa Leon. Transcorregut un temps després del dinar en aquell restaurant, vaig saber de la mort del Lluís per alguna causa que ara desconec. 
He llegit el llibre de l’Eva Arasa amb interès i especial atenció i he de dir que l’he trobat curt. Esperava més històries. Però m’ha agradat el seu text planer, íntim i personal, i les seves il·lustracions especialment preparades per la seva germana Assumpta. Als que ens agrada la terra de pagès de la plana, encara que ara sigui massanenc, aquest llibre ens omple de records i sentiments retrobats.