“No és una novel·la, és una crònica”. “No són personatges, són persones”. Aquestes són algunes de les premisses amb què Iñaki Rubio pauta la introducció del best-seller Morts, qui us ha mort?
Després d’haver llegit el llibre en diagonal a la tardor, m’hi he tornat a endinsar aquesta darrera setmana. Aquesta segona lectura es deu a una tertúlia a la qual vaig assistir fa uns dies i que em va remoure el cuquet. Sentint l’Iñaki i algunes de les intervencions que s’hi van produir, em vaig penedir d’haver-lo llegit tant per sobre. 
De seguida vaig quedar atrapada pel relat. A la que tenia un minut, amb el llibre cosit allà on anava, corria a perdre’m dins del llibre. Aquesta crònica històrica ens conta com si fos una fotografia que es mou a càmera lenta com era la societat andorrana els anys 40, amb algunes mirades al retrovisor dels anys 20 i 30. Escrit en tercera persona, la trama es perfila com un llibre d’investigació policíaca. Un Hercule Poirot revisitat. És cert també que les llicències literàries i històriques de l’Iñaki permeten recordar-nos que és una novel·la, no un llibre d’història. Quan llegim que el notari Teodor Moles era un sibarita francòfil el 1943 perquè li agradava el Beaujolais Nouveau és un anacronisme, ja que el Beaujolais Nouveau va ser una operació de màrqueting que va començar el 1951. Vuit anys més tard. 
O que els nazis coneixessin i es passegessin pel Principat “des de feia temps” també és atemporal, ja que l’Operació Attila de Hitler per envair la Zona Lliure de Petain va començar l’11 de novembre del 1942. És a dir, que no van plantar l’esvàstica a la frontera del Pas de la Casa fins a finals de la tardor del 1942, en morir l’Antònia. No abans. Però l’autor juga amb les dates i la llibertat literària li permet crear moments semblants saltant d’una època a l’altra i sense que això afecti el relat tot i canviar la temporalitat dels fets segons el protagonista del capítol.
Durant la tertúlia, mentre se’ns descrivia una Andorra atemorida i passiva testimoni i còmplice de silencis colpidors fruit d’una situació tensa, freda i fosca, Pere Moles Aristot va intervenir per dir-hi la seva i explicar la seva vivència d’infant de vuit anys. Ens va contar com a l’octubre del 1943 mirava passar per Escaldes les fileres d’andorrans que caminaven cap a la plaça d’Andorra la Vella per anar al judici de Pere Areny. Ens va recordar que qui va jutjar realment Pere Areny i qui el va condemnar sense contemplacions no van ser els andorrans, sinó els coprínceps Iglesias Navarri, recent estrenat en el càrrec, i Pétain, cap d’Estat francès des del 1940, a través dels seus representants.
Els batlles eren nomenats pels coprínceps i seguien les seves directrius. I és cert. A l’època la Justícia estava a mans exclusiva dels coprínceps. Que feien i desfeien. Aquests mateixos, en les persones de Ricard Fornesa i de Philippe Petain, que dos anys abans, el 1941, havien abolit el sufragi universal masculí assolit el 1933 retornant el país a una democràcia restringida cenyida als caps de casa, i que ens van enviar el 1940 un veguer francès de sinistra memòria, Émile Lasmastre, que promovia ostentosament les seves simpaties amb els soldats de la Wehrmach i de la funesta Gestapo i que es glorificava humiliant el Consell General i menyspreant els andorrans.
Les persones que animen el llibre ens apareixen de tal manera que hom les imagina parlant, pensant, somniant o observant la vida que els toca viure. Moltes ho fan amb resignació, d’altres amb petites il·lusions o amb la por del desconegut. En un moment del relat, l’Iñaki s’implica, entra dins de la crònica i emet judicis de valor. Com quan manifesta que està decebut perquè la mestra d’Escaldes no assistís al judici per així demanar clemència pel Pere. Però el que no diu l’escriptor és que la mestra d’Escaldes no va voler tancar l’escola per anar a veure l’espectacle d’aquest judici a la plaça d’Andorra la Vella. S’hi va negar, malgrat l’ordre del Consell de tancar totes les escoles. I sí, la van renyar i pressionar, però es va mantenir ferma. Coneixia els Gastons, perquè havia sigut mestra a Canillo amb la Madama Pla. Allà l’anomenaven la Senyoreta Madmoiselle. Sabia que el Pere no hi era tot i que l’Anton semblava que fos el pare. La mestra de l’escola francesa d’Escaldes,  Madam Pi, era la meva padrina. Es va quedar a l’escola. Amb l’escola oberta.
Hi havia una altra Andorra, com la del policia Pere Canturri, que tampoc va voler assistir-hi. Eren potser persones d’una Andorra menys obedient i menys poruga.