L’estrena, el 1913, de La consagració de la primavera, va provocar un dels escàndols més sonats i recordats, amb cops de bastonades. Més que la partitura d’Stravinski, va ser la coreografia de Nijinski la que va sacsejar aquell públic benestant, aquella crème de la intel·lectualitat del moment. Un altre gran trasbals en el món de l’art el va representar L’origine du monde, el quadre de Gustave Courbet (aquell enorme sexe femení en primer). Segur que a vostès se’ls acudeixen molts més exemples. En tot cas, en ambdós casos, partitura, coreografia i quadre formen part innegable de l’evolució de la història de l’art, un avenç aconseguit a cops de rebuig inicial i d’acceptació posterior. Per què m’enrotllo explicant coses que ja saben? Perquè no he trobat millor fórmula per venir cap al present: fa pocs dies va passar pel Prat del Roure escaldenc (al cicle Transversals) el Ballet de Barcelona, amb el fundador i director artístic, Chase Johnsey, defensant un trencament dels estereotips de gènere a les arts escèniques. Johnsey vol ballar els papers de dona. Res de nou sota el sol: això ja va passar a la història, quan les dones tenien prohibit exhibir-se en un escenari. Res a objectar, si una dona també pot fer de Hamlet o de Faust, reflexionava en aquestes pàgines la historiadora de l’art Erika Bornay. Bé. Els experiments no sempre es fan amb gasosa i la societat avança a sotragades. Ara bé, idees tan arriscades sobre l’escenari si són mediocres poden caure en la bufonada i si només són bones, seran irrellevants. Només compten i tenen futur si estan tocades pel geni. I no tothom és Stravinski o Courbet.
