No hi ha res que pugui substituir la màgia del cinema. Triar una pel·lícula –tu en persona, influït per la publicitat i la indústria, cert, però no per un algoritme-, triar l’hora, el moment, anar-hi acompanyat, tenir una pantalla immensa –incomparable amb la tele o pantalla de casa més gran que hi pugui haver–, un bon so, una bona imatge, una butaca còmoda, crispetes i beguda. Viure una història, emocionar-se, patir, riure, enamorar-se d’un actor o una actriu, pensar, divertir-se, tenir por, angoixa... sentir coses, pensar coses.    
El millor és quan la pel·lícula roda pel cap uns quants dies després, quan apareixen detalls, quan la música s’ha quedat enganxada al cervell, quan provoca alguna reflexió o, simplement, una rialla. 
La màgia del cinema. Aquell tòpic que tant ens agrada repetir als que vam néixer als anys 70 i que, probablement, no comparteixen altres generacions acostumades a la velocitat, a veure produccions a qualsevol hora, en qualsevol moment i dispositiu, és igual si és gran o petit com un mòbil, acostumades a sèries, pel·lícules, vídeos cada cop més curts; generacions que miren sèries al mòbil mentre fan altres coses i que tindran una altra màgia, la seva. Com ha de ser, perquè el món evoluciona. 
Tots aquests pensaments sobre la màgia del cinema em van fer col·lapsar, entrar en un bucle de velocitat incomprensible fa pocs dies veient el tràiler de Misión Imposible 7: sentencia mortal. Anar al cine aquell dia va ser com pujar a una atracció de Port Aventura, al Furius Baco, la muntanya russa més ràpida d’Europa, segons la publicitat del parc. 
Aire condicionat per tenir una temperatura pròpia de Hèlsinki, so atmosfera, el sorolls i els crits arriben pels quatre costats, pel darrere i pel davant. I el tràiler. Velocitat frenètica de l’acció però llarga durada. Les grans produccions actuals fan tràilers llarguíssims que resumeixen gairebé tota la història i que són autèntics espòilers, si l’espectador aconsegueix processar tota aquella informació a mil per hora.
Tom Cruise llueix la pell estirada (Intel·ligència Artificial? Molt de bòtox? Cirurgia? Il·luminació? O una combinació de tot plegat? ) i aquella mirada buida a l’horitzó, com si encara estigués a Top Gun. “Soc molt guapo i no em despentino ni saltant amb aquesta moto”, sembla que estigui pensant tota l’estona. Cruise salta tota l’estona, de l’helicòpter, del tren, del cotxe, de la moto –ningú pot creure que torni a caure damunt del seient, és absolutament inversemblant– com si fos Assassin’s Creed i no un humà del segle XX. Una autèntica sobredosi de màgia del cinema.