Recordo alguns sopars familiars de fa anys, quan Internet començava a fer-se més visible i Google semblava destinat a ser el nou messies. Els meus cosins, i un d’ells era especialment apocalíptic, em demanaven insistentment què seria de les biblioteques, ara que els cercadors ho farien tot per nosaltres i ens condemnarien a la més absoluta misèria. La meva cara devia ser un poema, i servidora amb una fe bibliotecària ferma i sense límits, defensava que de cap manera desapareixeríem, i si no, temps al temps. 

Afortunadament el temps va acabar donant-me la raó i les biblioteques no només no han desaparegut, sinó que probablement mai havien estat tan vives i necessàries com ara. I sinó, que ho demanin als estudiants de Barcelona que s’han quedat sense sales d’estudi arran de la vaga convocada pels companys del Consorci de Biblioteques de Barcelona i de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació. I és que des dels volts de Sant Jordi més de tres-centes biblioteques catalanes han decidit que s’ha acabat el bròquil. 

I vostès pensaran: de què es queixen aquests ara? Si els paguen per empènyer un carret amb llibres i passar-se el dia llegint... Ai, com n’és d’atrevida la ignorància! Mentre ens passem el dia exigint cada cop més serveis i martingales, els bibliotecaris del planeta ens hem hagut de reconvertir en informàtics, dinamitzadors culturals,  pedagogs, assessors educatius, i cinquanta modalitats més, pel mateix mòdic sou que vint anys enrere, i fotent-li hores a tutiplén en pro de la cultura.

La vaga que viuen els companys barcelonins és, en realitat, molt més que un conflicte laboral. És un clar símptoma de l’esgotament d’un sistema que ha de fer front a una paradoxa cultural evident: les biblioteques estan més vives que mai i els bibliotecaris al límit de l’esgotament. 

Les biblioteques han passat de ser un lloc de lectura i préstec de llibres, a convertir-se en sales d’estudi, refugis climàtics quan la calor apreta, un centre cultural, oficines per a treballadors remots... i m’atreviria a afegir que un dels pocs llocs culturals on encara l’entrada és lliure i no cal deixar-se el sou per pagar una consumició. Han assumit funcions socials, educatives i digitals que no existien vint anys enrere. Organitzen activitats culturals, ofereixen recursos d’alfabetització tecnològica, acullen clubs de lectura, ofereixen suport escolar (santa Vinyet!) i intenten donar resposta a les inquietuds culturals que sorgeixen. 

Els recursos més aviat escassos i les plantilles insuficients, amb una ampliació de tasques constants, per les quals sovint no reben ni compensació ni reconeixement, han tensionat un sistema que ha dit prou, i que reclama millores. Millores perquè aquests petits oasis culturals anomenats biblioteques puguin assolir fites cada cop més exigents. Desitjo molts èxits als nostres companys i que les seves millores s’expandeixin més enllà de les seves fronteres.