La primera vegada que vaig veure la bandera amb l’arc de Sant Martí em va semblar que era una manera molt gràfica de fer visible que, per sort, tots (totes incloses) som diferents i que és aquesta diversitat la que fa que el món sigui divertit i interessant. Com a dona soc el lila, però m’agrada imaginar que, segons el dia, segons el moment, puc ser qualsevol altre color. Soc heterosexual, almenys fins a la data, i això m’ha estalviat un munt de discriminacions, ho sé. He pogut mostrar el meu amor en públic, sense mirades de reüll. He pogut presentar a casa les meves parelles sense que hi hagués cap daltabaix familiar. He pogut passejar agafada de la mà del meu company sense témer per la meva integritat física o per la seva. També he pogut veure els meus amors representats en un munt de llibres i novel·les. He tingut mil referents encara que, per ser sincera, alguns d’ells m’han fet més mal que bé.
Sense caure en una falsa ingenuïtat que, a aquestes alçades de la vida, seria injusta i perversa, considero que la bandera de tots els colors és també la meva bandera. Soc i estimo com vull, i em molesten les etiquetes que ens classifiquen i ens separen.
Ahir mateix llegia a les xarxes socials un noi que explicava que la seva mare li havia regalat una bossa LGTBIQ+ un any enrere i que ara li demana que no la dugui més al carrer, que li fa por. I encara confessava que, tot i que no ho ha dit a la mare, a ell també li fa por. L’augment de les agressions homòfobes que s’han produït darrerament (o potser és que ara les coneixem i les denunciem pel que són) ens interpel·la com a societat. No només hem de condemnar les agressions, per condemnables que siguin en si mateixes, sinó que ens hem de comprometre individualment i col·lectivament a erradicar qualsevol forma de discriminació i treballar perquè el teòric marc d’igualtat en què vivim es converteixi en una realitat palpable en tots els àmbits.
Fa poc més d’una setmana, l’associació Diversand pintava el primer pas de vianants a Andorra amb els colors de la bandera LGTBIQ+. Els mitjans de comunicació que se’n van fer ressò van rebre tot de comentaris (anònims, és clar) que evidencien fins a quin punt és necessari dur a terme aquest tipus d’accions. Comentaris de burla, comentaris des del desconeixement o des de la ignorància, que no són ben bé la mateixa cosa.
El noi que s’ha atrevit a fer pública la seva por ha rebut una pila de respostes de persones heterosexuals que li demanaven si valdria la pena que elles també portessin la bossa LGTBIQ+. Ell ha publicat un nou tuit: “i tant! Inundem els carrers de banderes LGTBIQ+, que les porti tothom. Ofeguem-los de solidaritat”. Em sumo a la seva crida i reitero el que he dit abans: la bandera amb l’arc iris és també la meva bandera. Soc el lila i soc tots els colors.