Des que s’ha pogut fer una certa vida normal, tot duent la mascareta, estic preocupat i no perquè no m’hagi passat mai. De petit em confonien amb un altre, un any més jove que jo. Sovint li demanaven pel negoci dels meus pares i a mi pel negoci dels seus, que, curiosament, era similar. Els que ens intercanviaven la identitat ho negarien davant notari, però jo els puc assegurar que ens assemblaven com la nit i el dia. Ara ja més granat, feia temps que no m’hi trobava, de tenir un sòsia, algú a qui m’assemblo –o que s’assembla a mi. Però fa una bona temporada que m’estan confonent –potser per culpa de la mascareta– amb en Climent Miró. Com vostès sabran ell també s’explica, de tant en tant, aquí, a cal Bondia. 
No cal dir que el primer cop em va sorprendre, però en la tercera ocasió que això passava, no es que em preocupés, sinó que vaig començar a ponderar si aquesta circumstància em beneficiava d’alguna manera. El Climent és més alt, és més jove i té un currículum acadèmic molt més extens que no pas el meu. Potser sí que paga la pena, ser en Climent Miró! em vaig dir. Fins que un bon dia me’l vaig trobar i li vaig comentar aquesta circumstància. Tot sorneguer em va respondre: “A mi també em passa. No és pas la primera vegada que em confonen amb tu”.  
De fet, el darrer cop que em van confondre amb ell, mentre realitzava uns tràmits burocràtics, la persona que em va atendre fins i tot em va dir: “No calia que m’ensenyessis el carnet, però te l’he agafat perquè t’assembles molt a algú. He pogut comprovar que no ets la persona que em pensava”.  Evidentment, sense pensar-m’ho gaire, li vaig respondre: “Oi que us pensàveu que era el Climent Miró?”. Com no podia ser d’una altra manera, l’altra persona em va dir que sí i va riure una mica per sota el nas en dir-li que no es preocupés, que no era pas la primera persona a qui li passava. Fins i tot li vaig proposar un repte: “Si li sembla, vaig aventurar, quan vegi el Climent Miró, li pot demanar si ell és en Marià Cerqueda. Així, quan torni per aquí, m’explica com ha anat”.
No sé jo, però, si va ser una bona idea. I és que ja fa un parell de setmanes que climentejo, ja que em preocupa molt la història dels monestirs i em venen ganes de llegir pergamins i llibres d’història. Si d’aquí uns dies trobo que el Climent ha escrit una crònica d’un festival de música, estaré definitivament perdut.