Any rere any, com un fenomen meteorològic inevitable, arriben aquestes dates i els mitjans desenterrem bovinament la notícia reglamentària sobre la, diguem-ne, bretxa salarial. Segons Andorra Televisió, que ho va calcular a la centèsima, el 2016 les dones van guanyar una mitjana de 588,74 euros menys al mes que nosaltres. La xifra resulta d’agregar els salaris que ingressen totes les dones, apa, i dividir-lo pel nombre total de treballadores. Naturalment, es tracta d’un valor sord, cec i mut, d’una mentida estadística que no discrimina sectors, categories ni modalitats contractuals i que és, per tant, tan fal·laç com el salari mitjà de 1.973,43 euros amb què a alguns els agrada omplir-se la boca i que la immensa majoria dels pencaires d’aquest país no ensumarem en tota la nostra vida laboral. Però vinga parlar del salari mitjà. Amb la mateixa fal·laç pretensió de representativitat podríem agregar (i dividir) el que cobren els nacionals espanyols; o els veïns de la Llacuna, o els lectors d’Albert Villaró, i comparar el resultat amb els nacionals andorrans, els veïns de les Canals o els lectors de David Gálvez. Quina validesa tindrien, les conclusions? Quins greuges i reivindicacions avalarien? S’endevinen rere tanta confusió les bones intencions habituals, com en el lema d’aquest any: “Soc dona, respecta’m.” Un creia que el respecte el porta incorporat de sèrie tota personeta, i que ser dona no aporta –ni treu, ep– ni un gram de respectabilitat. Doncs no. ¿Seria, en fi, demanar massa prescindir d’una vegada de llocs comuns, fal·làcies victimistes i mentides estadístiques que afalaguen l’oïda però que no aporten cap rigor argumental al debat de fons sobre la desigualtat, i que continuaran sent-ho per molt que les repetim?
