Estem en plenes vacances o acabant-les, o a punt de fer-ho! “Mare de Déu!, ja m’està agafant l’angoixa, estic tens i nerviós per haver d’anar altre cop a la feina, sento poques ganes d’anar-hi...”

¿Vostès s’han ressentit, amb més o menys intensitat, dels símptomes d’estrès postvacances? Ens caldria, en primer lloc, fer una reflexió sobre el perquè d’aquest malestar.

La nostra societat de l’entreteniment ens ha dut a pensar, crec que erròniament, que la societat del benestar (assoliment positiu i envejable del continent europeu) era/és la societat d’estar constantment i en tot lloc entretinguts/divertits/ocupats. Això ens ha dut a perseguir sempre estar “ocupats/fent coses”, com si l’important fos no parar, la quantitat i no la qualitat de la nostra vivència.

Així, calia anar més lluny que el veí de vacances o en un lloc més exòtic, fer moltes, cada cop més, activitats, per així, en aquest no parar constant, no tenir temps “perdut”. Encara que ara, amb la crisi, hem abaixat el ritme i potser no anem ni tan lluny ni tants cops, la tendència continua.

¿On ens ha dut aquesta manera de fer? A no mirar endins, a no buscar la qualitat de les nostres vivències, a no sentir-nos plens i satisfets. I així tornem la majoria de vegades d’aquests entreteniments cansats, esgotats, no satisfets i buits.

¿Què ens cal doncs per evitar sentir tots aquests símptomes? Ens cal afrontar el retorn, i tot el temps lliure, amb una altra disposició d’esperit, una altra actitud, i sobretot una altra manera de fer.

En primer lloc, ens cal aturar-nos, fer una pausa. I això ja és en si prou difícil per manca de costum, de pràctica. Tenir temps per poder sentir-me, ja que si no em paro no podré sentir, és la primera clau per a l’èxit: aprendre a prendre temps per a mi.

En segon lloc, sentir què vull (realment) fer. ¿M’apeteix fer això que estic o estan programant? Perquè aquestes activitats no esdevinguin una fugida d’un mateix, una excusa per no veure’m, cal sentir, sentir-se, sentir-me: aprendre a observar-me honestament, sense enganys.

En tercer lloc, decidir què vull fer, què realment desitjo fer i m’omple, em fa ser millor que abans de fer-ho. No simplement omplir el temps i l’espai de lleure, sinó allò que em permet tenir més benestar intern i Ser més jo mateix, trobar-me en ordre: aprendre a escollir de manera equilibrada.

En quart lloc, actuar de forma coherent amb allò que he escollit. Si decideixo que vull fer, o no, tal cosa, ser conseqüent amb mi mateix i no queixar-me de si faig o deixo de fer. He decidit de forma voluntària, sense que res ni ningú em forcés, el que faig! No cal doncs que em lamenti o queixi si estic cansat, tinc malestar o manca de ganes de treballar: ser coherent i conseqüent.

En aquests quatre punts anteriors, he d’aturar-me, observar-me i sentir-me, escollir/decidir, i ser coherent i conseqüent, NO estic parlant únicament del temps d’esbarjo, sinó que sobretot estic parlant de fer de la teva vida (inclosa la teva feina) una elecció profunda del que vols a fi que en tot moment estiguis content i satisfet del que fas i, en conseqüència, no tinguis cap necessitat de queixar-te, lamentar-te, sentir-te nerviós o estressat per haver de treballar. ¿Si estic fent allò que vull, em queixaré, estaré nerviós o estressat, tindré poques o nul·les ganes de treballar?

Doncs no! I no és perquè ara amb la crisi hi hagi menys feina que ens cal aguantar-nos i fer el que no volem fer, doncs no. Ara, com sempre, el que cal, el que ha calgut sempre, és fer el que es desitja fer, ja que som lliures... i, sense preses ni límits, buscar i trobar el que ens ompli.

D’aquesta manera sempre tindré motivació extra per treballar, fer alguna activitat, o prendre’m el temps per sentir-me i créixer internament.