Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de JPeruga

Joan Peruga

Historiador i novel.lista

 

 

Soc professor

Soc professor




Som la professió que exercim, la memòria que conservem i els compromisos ètics que adquirim, perquè, més enllà de les màscares amb què ens disfressem, aquests trets ens defineixen com a persones. Jo soc professor. He fet de coses molt diverses a la vida, però soc professor. He fet de cambrer per pagar-me els estudis, sense adonar-me que aprenia tant a la barra del bar com a la universitat (ja sabeu que als bars s’aprèn molta filosofia i molta gramàtica parda). He fet de soldat, destinat a Alcalà d’Henares, on van encomanar-me la delicada missió de fornir de lectures al tinent coronel Tejero, arrestat per aldarulls que no presagiaven res de bo. Ell em demanava manuals de com fer un cop d’Estat i jo li portava novel·les del realisme màgic. Heus ací la raó per la qual va fracassar l’assalt al Congrés dels Diputats de l’any 1981 i el deute que la història d’Espanya té amb un servidor. He fet d’historiador, d’investigador, de periodista, de..., però soc professor. Gairebé sempre al sistema educatiu andorrà.
Vaig començar fent classes d’andorranització (quina parauleta!) per diferents centres del país, amb una estada llarga a l’Institut Espanyol de Batxillerat. Impartia una hora setmanal a cada grup i tenia tots els alumnes d’Aixovall. Em costava aprendre a la ratlla de cinc-cents noms, així que havia d’assenyalar amb el dit per fer les preguntes. Tothom s’amagava i calia dirigir l’índex cap un pupitre: TuTuTuTu... Des del fons de l’aula, algú va dir: “Demana més tard, Joan, està comunicant!” Que ca... bretes! Amb aquella hora a la setmana vam fer un munt de sortides, d’exposicions, de treballs didàctics... Després em vaig incorporar com a cap d’estudis a l’escola andorrana de batxillerat. Conservo records fantàstics dels alumnes i dels companys i la sensació d’haver tocat amb la punta dels dits una escola participativa, oberta i inclusiva. Un somni.
Els professors treballem amb nens i joves en formació, amb material molt sensible que requereix una gran dedicació: atendre els alumnes durant les primeres etapes de la vida, donar suport als que presenten dificultats, ajudar-los a triar camins... Hi ha hagut en aquest país una pretensió d’innovació, d’anar per davant en el camp de l’ensenyament que ha estat valenta, però no exempta de riscos i d’alguna patinada. En aquests casos, el professorat ha hagut de sortir al rescat, com ho ha fet en la situació actual, una crisi de dimensions planetàries però de conseqüències locals que cal minimitzar si no volem que l’educació dels joves se’n ressenti. 
Com a totes les professions, hi ha docents que fan la feina amb més dedicació que d’altres, però durant la meva dilatada carrera he trobat sempre un enorme compromís per part dels membres de la comunitat educativa. No obstant això, hem de conviure amb la crítica gruixuda sobre les vacances dilatades, sobre els privilegis immerescuts o els vicis compartits amb la resta dels funcionaris. Que aquests tòpics apareguin als comentaris de les xarxes no em molesta gaire, però quan salten des del fang de l’anonimat a la pàgina de l’editorial d’algun diari ja és més preocupant. Demostra el desconeixement de la feina que es fa a les escoles o la voluntat de posar el llistó del periodisme bastant baix. 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic