No direm res que no estiguem experimentant. Vivim socarrats, almenys a la capital. Ho dic perquè a parròquies altes potser no ho esteu notant tant, però per les centrals és horrorós. Admiro els visitants que es passegen per l’avinguda Meritxell i no s’estan a l’habitació d’hotel, que deu ser on millor estarien, per l’aire condicionat. Però és clar, han vingut a fer de guiris i això comporta un esperit d’aventura que es fa evident quan vaig cap a la feina a les quatre de la tarda. Diferent és, però, per als qui treballen i ho fan sobretot a l’aire lliure. Em refereixo als empleats de la construcció, que tenen muntades una mena de carpes, per dir-ho d’alguna manera, ben maldestres a la plaça Rebés. Fa uns dies, al migdia, i encara no feia tantíssima calor, que vaig sentir uns que deien: “marxem cap a casa i tornem a les 12 de la nit”. I no m’estranya, perquè treballar amb la solana que els cau, i especialment amb aquest ambient com d’estar immersos en una bafarada de calor que no és passatgera, sinó persistent, és dur. He de confessar que quan els experts em deien fa ja uns anys que Andorra, com la resta de la humanitat, s’havia d’anar adaptant al canvi climàtic pensava que no era per a tant. I ara veig que aquesta adaptació s’ha de fer ja, perquè sembla que el que està per venir encara pot ser pitjor. Posar l’accent en l’adaptació no vol dir deixar d’invertir en prevenció. Que el planeta s’escalfa és més que evident, i que cal fer alguna cosa per protegir espècies de tot tipus també, entre les quals la humana. I això és el que em fa por, que aquí no sigui tan evident. Quin és l’impacte del canvi climàtic en la salut? Ja sé que demano molt. Perquè si ja costa d’obtenir dades de coses més tangibles, com ens les empescarem per tenir-les sobre el socarrament intangible?
