Sempre m’han cridat l’atenció les persones que sembla que viuen amb una pressa desmesurada per arribar a ves a saber quina meta. Aquelles que tenint cita mèdica a les deu del matí ja hi són a les nou i deu per “si de cas m’agafa abans” o aquells que tenen hora per passar la ITV del vehicle a dos quarts de vuit i ja hi són esperant puntualment a les set quan obren mirant de passar davant d’aquells que arriben a l’hora que els pertoca.
Curiós afany d’avançar el rellotge que fa anys era propi de les persones ja d’edat avançada però que d’un temps ençà s’ha generalitzat i ja no fa distincions entre franges d’edat.
Més enllà del jo, jo i si queda alguna cosa, per a mi, malauradament propi d’una societat on l’individualisme cada vegada més arracona el col·lectiu, la por de quedar-se sense alguna cosa o de poder fer allò que es vol pot explicar, per bé que segurament hi deu haver tants motius com persones, aquest comportament.
La darrera? Ahir mateix coincidint amb la Festa del Poble d’Andorra la Vella. Encara no eren les onze del matí i ja hi havia qui esperava assegut una ració d’arròs que havia d’arribar més de dues hores després. Espero que l’arròs realment fos del seu gust, perquè té mèrit asseure’s més de dues hores a la plaça del Sol, nom amb el qual molts veïns han rebatejat la nova plaça del Poble, i acabar socarrat tenint en compte que el que seria ombra, les teles allí penjades no en fan. De fet, i tret de sota la terrassa de la Casa del Poble, d’ombra ombra no es pot dir que n’hi hagi en tota la plaça. Potser és per això que als flamants nous bancs, per compensar aquells on hi havia qui quedava amb els peus penjats o no s’hi podia posar, rarament s’hi asseu algú a determinades hores del dia.
Sé que em diran que no tinc paciència i que no puc esperar que creixin els arbres, però seria molt demanar un urbanisme més amable?
