El món està vivint moments convulsos, plens d’incertesa, plens de milions d’éssers humans abocats a la fam i a la pobresa extremes, abocats a guerres sempre injustes i innecessàries, abocats a desastres climàtics com mai abans. Sembla que hàgim evolucionat com a espècie però malauradament repetim les actituds i els errors “de sempre”.
No soc psicòleg i no opinaré sobre el vessant psicològic que segur hi ha en totes les desgràcies que tenim a sobre. Però crec que sí que hi ha uns components comuns en tots els conflictes i problemes d’ara i de sempre: l’ànsia de poder, la cobdícia, l’afany desmesurat de riquesa, la consideració de l’altre com a algú a deixar enrere en una cursa que realment no va enlloc, l’oblit que no es pot aixafar mai la dignitat de l’ésser humà, que no se’l pot tractar mai com a enemic perillós, sinó com a persona tan digna com nosaltres.
La dignitat humana explicitada en la declaració dels Drets Humans és el substrat en què s’hauria de recolzar sempre la justícia. I està clar que  sense justícia no és possible la pau veritable.
Arribats aquí, em sorgeix la pregunta: on es troben camins de justícia al nostre món? En quines opcions polítiques properes, aquestes vuit lletres aconsegueixen resplendir per sobre de tot? Als països europeus occidentals va existir una doctrina política anomenada socialdemocràcia que va proporcionar els millors anys per fer realitat unes societats més justes, més pròsperes i amb menys diferències socials, en les quals també es van dedicar molts recursos nacionals a la Cooperació Internacional, als objectius mundials de desenvolupament.
Pero la política socialdemòcrata, igual que d’altres, s’ha anat diluint, donant pas al neoliberalisme globalitzant on el conservadorisme i el tancament dels països en si mateixos, són el que més impera. Això ha permès campar quasi sense límits, un capitalisme  generador de societats cada cop més desiguals i injustes a nivell mundial. Els exclosos no paren de créixer a tot el món, essent massa cops oblidats o menystinguts perquè molts els consideren “els perdedors” de la societat.
Així doncs, jo penso que les polítiques imperants avui en dia no resolen els problemes actuals i de sempre i per tant, com mai, cal una gran revolució de valors, un canvi radical de les nostres prioritats. No ens podem quedar de braços plegats mentre tants i tants éssers humans pateixen. Ha d’imperar la solidaritat activa, hem de deixar de banda la cultura de la cobdícia i l’afany de riquesa desmesurada i poder, l’afany de tenir l’hem de canviar per l’afany de ser. Ser generosos, cercar la justícia  i compartir. 
Aquests valors, que haurien de prevaldre, s’han de traduir no sols en comportaments personals radicalment diferents als imperants majoritàriament a Occident, sinó també en lleis que procurin la justícia social (que no la simple compassió i almoina) i la protecció social decidida dels més desafavorits. 
Sense un capgirament en els valors socials imperants, que inspirin i condueixin a noves realitats socials, el nostre destí com a humans no és gens encoratjador.