Els alumnes del Centre de Formació Professional d’Aixovall mereixen sens dubte el nostre aplaudiment. I és que representen un dels pocs casos que es poden veure a Andorra de mobilització en defensa del que consideren un dret seu. La societat andorrana es caracteritza, en general, per l’apatia, com ho demostra, per exemple, que recentment els treballadors es quedessin indiferents davant el darrer increment de la cotització a la seguretat social, aplicat a parts iguals a empresaris i assalariats. Aleshores només es va sentir la veu dèbil dels sindicats, titllats de poc representatius però que són els únics possibles sense uns canvis legislatius que garanteixin de veritat un sindicalisme similar al dels països veïns. El mateix va passar quan es va aprovar una llei de la CASS que enduria les condicions per accedir a les prestacions o a les futures pensions de vellesa. Totes dues qüestions, per no esmentar-ne moltes més, no van merèixer ni la més mínima repulsa de la ciutadania, més enllà de la que van expressar, com dic, sindicats o partits polítics. Ha estat necessària una qüestió aparentment molt més trivial, com la falta de places d’aparcament, perquè alguns hagin cregut que calia reaccionar perquè els tinguessin en compte des de les instàncies que prenen les decisions. Es tracta d’un exemple que potser alguna cosa està canviant al país i ja no som la societat tan abúlica de sempre? O és potser que només estem disposats a moure’ns de la nostra zona de confort quan ens toquen alguna cosa que empitjora de manera molt immediata la nostra qualitat de vida? Voldria pensar que és el primer el que està passant, tot i que tinc els meus dubtes.
