Sofia Farriols no hi va arribar mai
El mes passat em demanava en aquest espai si Teresa Pàmies coneixia Francesc Viadiu, ja que n’havia traduït Entre el torb i la Gestapo, convertit per ella en Andorra: cadena de evasión i publicat el 1974 per Martínez Roca. Doncs sí, es coneixien. Eren dos exiliats, dos vençuts de la guerra civil, una comunista, l’altre d’Esquerra Republicana, i van tenir una relació ben cordial arran de la traducció, segons recorda perfectament la filla de l’escriptor, Maria Rosa Viadiu.
El mateix 25 de març també em preguntava si Pàmies i el seu home, Gregorio López Raimundo, havien passat en algun moment per Andorra i Amadeu Gallart m’explicava via xarxa social que ell recordava el matrimoni fent una estada a l’hostal la Glorieta de Castellciutat el 1981 i diria que van fer alguna escapadeta a Andorra.
Llàstima que fos el 1981! Aquesta data, en plena democràcia, em desmunta del tot una possible trobada clandestina, com la que van mantenir moltes famílies durant el franquisme. Com la trobada que va témer i que va fer enfadar moltíssim Mercè Rodoreda, segons llegim a les Cartes de guerra i exili. La Rodoreda pujava per les parets perquè l’esposa d’Armand Obiols, Montserrat Trabal, exigia una reunió familiar al Principat, després d’anys de separació. Però finalment la trobada no es va materialitzar.
Qui sí que va acabar pujant va ser l’autora de La plaça del diamant. Ho va fer anys més tard, el 1967, durant una estada a Coll de Nargó, a la fonda del Llac –casa Tohà– amb la seva amiga de joventut, la pintora Susina Amat i la filla d’aquesta, Aminda Saludes. Saludes recorda que van fer excursions “per terres urgellenques i andorranes”, i una foto de les tres amb el propietari de la fonda amb la piscina de fons, testifica aquesta estada.
Presumida com era, va fer compres de perfumeria a Andorra? Aquell territori va ser un escenari més amable que el que temia anys enrere. Novel·lista ja famosa, el 1967 va ser l’any de Jardí vora el mar, i abans havia triomfat amb La plaça... i El carrer de les camèlies, amb Obiols a l’altra punta d’Europa devia ser un moment molt més plàcid.
Entre pregunta i suposició, té lloc l’aniversari de la mort de l’autora (13 abril 1983) i rellegeixo fragments de Mirall trencat, a l’atzar, per pur plaer. I descobreixo, a aquestes altures de la pel·lícula, aquest fragment en el capítol Torni aviat, senyoreta Sofia, dedicat a la fugida de la filla de Teresa Valldaura després de l’esclat de la Guerra Civil espanyola: “Les cases a ciutat, no tenien propietari i a pagès els parcers deien que les finques eren d’ells. La Miquela, molt preocupada, es confià a l’Armanda: ‘Tothom s’adonarà que portem joies amagades i ens mataran abans d’arribar a Andorra. Posaran una soca de través al mig de la carretera, ens faran baixar, mans enlaire, en Marcel també, cop de culata al cap per estalviar municions i passi-ho bé Miquela i senyora Sofia.’”
Versió per a imprimir