Solidaritat o justícia social

La tarda de dimecres –a qui ha tingut la paciència de llegir-ho i ja ho sap, disculpi la repetició– es va celebrar a la Seu una taula rodona sobre el model d’atenció a la tercera edat, aquesta immensa onada de gent gran en què ens convertirem amb intervencions aclaparadores. Deixi’m que torni sobre el que alertava Ernest Sáiz, director de la residència Salita. Mirem la verdor intensa del jardí escandinau, amb unes residències on cada plaça voreja els 6.000 euros al mes i on els treballadors estan remunerats amb sous que hi concorden, explicava. Per sufragar-ho, puntualitzava, cada treballador ha suportat un rigor impositiu al llarg de la vida laboral que per aquestes contrades ja no ens sembla tan envejable. Fa pocs dies concloïa entrevista amb el periodista  (jubilat) i novel·lista (molt en actiu) Rafel Nadal xerrant sobre com es va diluint la idea aquella de posar tots una mica a la bossa comuna per donar suport als més fràgils. Fins i tot permetent que s’hi coli algun gandul, com adverteixen veus cridaneres: no tothom està capacitat per valdre’s per si mateix, aquesta hipotètica ganduleria és possible que només sigui impossibilitat de seguir el pas. Això era l’Estat del benestar i va costar construir-lo, però semblava una fita comuna i indiscutible. O discutida només als marges. I ara? Pregunto. La solidaritat corre a raig. O això sembla amb cada nova causa. No obstant això, no comença a assemblar-se massa a les sortidetes amb la guardiola del dia del Domund? Que bons i autosatisfets ens sentim! Però els conceptes d’equitat i justícia social es mantenen vigents i vigorosos? I sobre tot plegat, què en pensa el jovent?