Quan estava en ple procés addictiu, fa cinc anys i dos mesos (m’encanta repetir aquesta data, per a mi el 18 de juny del 2018 va ser com si tornés a néixer), un dels sentiments més recurrents que sentia era el de soledat: no estar sola, sentir-me sola. L’addicció em desconnectava del meu jo més profund, de la meva autenticitat. La meva essència es perdia dia a dia en una constant lluita per sobreviure, aparentar certa funcionalitat i no mostrar cap mena de feblesa. Les meves autocreences s’enfonsaven com un castell de naips, pensava que era una persona egoista, amb un enorme rebuig davant aquesta silueta que era incapaç de reconèixer davant el mirall (jo mateixa havia deixat de conèixer l’Eva, la persona del mirall no era jo). Això es traduïa a donar més aliment al monstre (diem monstre, que en el meu cas és alcoholisme, però pot ser qualsevol conducta addictiva) i cada vegada sentir-me més sola.
En una societat on les persones tenen moltes dificultats per crear i mantenir relacions estretes, i en què moltes no tenen suport comunitari, el monstre se n’aprofita, sap que pot alterar el teu estat d’ànim proporcionant alleujament. A curt termini, això sí. Després el deute que tindràs amb ell, de vegades te’l pot cobrar fins i tot amb la vida. Però el monstre t’ofereix contacte amb altres persones i adorm els sentiments de solitud.
L’alcohol n’és un clar exemple, és un gran cohesionador social, al bar es formen comunitats. Per consegüent, l’addicció crea el seu propi sentit de pertinença i comunitat, encara que sigui destructiu.
Sense un sentit de pertinença a alguna xarxa de suports, ja siguin família o amics més pròxims, la comunitat o un altre grup, afrontar i resoldre problemes pot ser un repte aclaparador i resulta més atractiu refugiar-se en les addiccions.
La vida és més dura quan s’enfronta en solitari, i l’aïllament alimenta l’addicció. Hi ha estudis que ratifiquen aquesta teoria, com ara l’experiment amb rates publicat el 1980 pel psicòleg i professor canadenc Bruce K. Alexander. Les rates són animals a les quals els agrada viure en grup, són actives sexualment i els agraden els espais amplis, res a veure amb les gàbies de laboratori. L’experiment va consistir a dividir els animals en dos grups. En aquest moment és quan es va idear i va construir el famós Rate Park (parc de rates), espai amb una superfície vint vegades superior a la d’una gàbia normal on hi havia menjar en abundància, pilotes de colors, rodes per jugar, espai per a aparellar-se...
En aquest espai van col·locar setze rates, mascles i femelles. Quan tenien set hi havia dos dispensadors que podien utilitzar sempre que volguessin, un d’ells amb aigua normal i l’altre amb aigua amb morfina. A aquesta última se li va agregar sacarosa per dissimular el sabor amarg de la morfina. D’altra banda, van col·locar altres rates en gàbies de laboratori i amb iguals dispensadors (un amb droga, l’altre sense). Les condicions eren completament diferents, aquestes rates estaven en aïllament i l’ambient era empobrit.
Els resultats de l’experiment van demostrar que les rates del parc preferien l’aigua normal, encara que sí que van beure l’aigua amb droga, però sempre tornaven a beure aigua normal. Al contrari, les rates que estaven a les gàbies van optar per beure l’aigua amb morfina en una proporció bastant superior.
Les conclusions demostren un enfocament diferent sobre el consum de substàncies psicoactives. Per a l’autor, les condicions ambientals i socials són un factor de vulnerabilitat que predisposa al consum de drogues. I això no sols ocorre amb les addiccions, també passa amb els trastorns mentals. Quan Projecte Vida va començar amb els grups d’ajuda mútua, moltes van ser les persones amb depressió, problemes de son i ansietat que s’hi van interessar. Moltes estaven soles i no aconseguien dormir per aquesta solitud.
La solitud és un gran camp minat per a la salut en general i per a la salut mental en particular. És necessari fomentar des de la societat civil els grups d’ajuda mútua, i des de les institucions públiques, el camí a aquests grups. Això ens ajudaria a ser una societat més empàtica i estalviaria molts recursos econòmics.
“L’espectacle més gran és veure una persona esforçant-se a lluitar contra l’adversitat. Però n’hi ha un altre encara més gran: veure una altra persona bolcar-se a ajudar-lo” (Oliver Goldsmith).