Solituds

Soledad voluntaria és el títol de l’assaig d’Olivier Remaud en el qual aquest filòsof francès examina els diferents motius que duen hom a desitjar la soledat. Potser no són les millors dates per parlar-ne, o potser són, precisament, les més indicades. La qüestió és que en les dues-centes pàgines de

l’assaig, Remaud recorre a la tradició literària i filosòfica explorant els diferents tipus de soledat i què els determina, per concloure, això sí, que soledat i societat són dues finalitats del mateix desig, i no desigs antagònics.
La soledat voluntària no és la dels monjos, doncs aquests es reuneixen en comunitats i duen vida en comú. El moviment que duu les monges i els frares al relatiu aïllament –avui dia, sempre relatiu– és la vocació, és a dir, un projecte de vida, per la qual cosa queda lluny de la soledat de què tracta l’assaig. La de l’explorador tampoc és una soledat voluntària. La recerca d’aventura té a veure amb altres anhels. A més, sovint es realitza també en grup. Tot i així, el seu caràcter temporal i el fet de traslladar el subjecte a paratges naturals aïllats pot satisfer les necessitats d’aquest. Els projectes de soledat voluntària s’apropen, més aviat, a la torre de Michel de Montaigne, a Burdeus, i, sobretot, a la cabana al bosc de Concord, del cèlebre escriptor Henry David Thoreau. 

No és la primera vegada que cito Thoreau en aquest espai, tampoc Montaigne –si no recordo malament. De fet, m’agrada resseguir temes i autors a mesura que passa el temps, car les lectures possibles i efectives varien lleugerament o, si més no, contribueixen a engrossir les fílies i les dèries pròpies. El cas és que Montaigne es retira de la seva activitat política a la seva torre on, se sap, va compondre els seus Assaigs.

Per a Remaud, aquest moviment exemplifica tota una tradició que es remunta fins als llatins, la d’homes públics que deixen la seva activitat per voluntat pròpia degut a la contraposició entre societat i soledat, entre la remor constant de l’activitat cap a l’exterior i la tranquil·litat que permet l’activitat vers l’interior. 

Remaud, però, pren l’exemple de Thoreau per demostrar que l’aparent contradicció entre les dues dimensions no és més que això: aparent. L’estatunidenc dugué a terme una extensa tasca política des de la seva posició intermèdia –dins i fora alhora–, la qual es troba molt emmarcada en la tradició anglosaxona, i que li permetia prendre consciència moral dels actes públics, una posició individual –“fer-se al costat”– que permet al solitari esdevenir solidari, segons paraules de Remaud. 

Així, societat i soledat no són pas incompatibles, sinó dues cares de la mateixa moneda que s’alternaran sense remei i que permetran la coexistència constant d’exterior i interior. Un dels darrers exemples de Remaud és el dels refugis de muntanya: de com l’ascens reconcentra hom al seu castell interior i de com, havent arribat i assegut a la taula, hom pot esdevenir cosmopolita.