Els que tenim una edat recordarem la cançó Solo le pido a Dios, interpretada, entre altres, per Anna Belén i Víctor Manuel, i composta pel cantautor argentí León Gieco, l’any 1978. La lletra d’aquesta cançó demana a Déu que la guerra, el dolor, l’engany, el futur i la injustícia no ens siguin indiferents. Els que no som creients també la cantem i aquest estiu no me l’he treta del cap. Amb els conflictes actuals i en especial el conflicte complex, llarg i sensible entre Israel i Palestina, i especialment la situació a la Franja de Gaza, els crims de guerra i el genocidi que s’estan portant a terme, no puc entendre la indiferència, la insensibilitat i la fredor amb què algunes persones i polítics tracten la terrible situació i la crisi humanitària infligida, sí, per l’Estat d’Israel.

La resposta d’Israel a l’atac de Hamàs el 7 d’octubre del 2023, que condemno sense cap ambigüitat, ha causat milers de morts i ostatges. Emparada sota el pretext de “legítima defensa”, ha estat desproporcionada i devastadora, amb desenes de milers de víctimes civils palestines (la xifra de morts ha superat els 62.000 segons les xifres comunicades a l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU, entre les quals 18.430 són infants segons Unicef), a les quals  hem de sumar els 1.600 treballadors sanitaris des de l’octubre de 2023 i 237 periodistes. Més de 400.000 persones desplaçades i una població que està sent castigada i condemnada a la malnutrició i a la mort pel bloqueig imposat per Israel sobre l’entrada d’ajuda humanitària i sobre la distribució d’aliments i medicines. Com a resposta a la proposta, després de la mediació d’Egipte i Qatar, de Hamàs de treva de 60 dies –que inclou l’alliberament de la meitat dels ostatges israelians a canvi del relaxament de l’ofensiva i l’augment de l’ajut humanitari i l’alliberament per part d’Israel de 200 presos palestins–, veiem impotents com el Govern israelià es prepara per llançar la darrera ofensiva a Gaza, el seu pla final.

Hi ha moltes veus contràries a la gestió del conflicte per part del primer ministre Netanyahu, no només de la població civil sinó de dintre el seu govern, però, no semblen, de moment, causar cap efecte. La pressió internacional tampoc ha donat resultats. Al contrari, s’està produint el desplaçament forçós de palestins des de Gaza i és evident la modificació del territori de la Franja de Gaza. No ha servit de res la crida a preservar el dret internacional, a respectar la dignitat humana, a protegir els civils i revitalitzar la diplomàcia multilateral per tal d’evitar nous sofriments, la violència, la desestabilització i la radicalització.

I nosaltres, què hi fem? Posar-nos de perfil i fer veure que no va amb nosaltres ni exigir als nostres responsables polítics les accions necessàries per aturar i resoldre l’actual imperdonable situació? No hem estat ni capaços, quina vergonya, de donar suport a una associació que demanava que el nostre govern reconegués l’Estat de Palestina, que com expressaven era “un acte de compromís ètic amb la dignitat dels pobles i els drets humans”. 

Ni que fos per una qüestió d’egoisme ja que la natura prolongada del conflicte, combinada amb el menyspreu per les normes jurídiques i humanitàries establertes, debilita l’eficàcia de l’ordre internacional i representa una amenaça per a la pau i la seguretat de tots nosaltres.

Potser si ens cantem allò de "Solo le pido a Dios que el dolor no me sea indiferente, que la reseca muerte no me encuentre vacía y sola sin haber hecho lo suficiente" podrem reflexionar sobre la nostra posició davant la barbàrie i la deshumanització creixents.