Vagi per endavant el meu respecte a la figura pública i a la persona d’Òscar Ribas, però davant de les seves insistents demandes de diversificació de l’economia em permeto obrir un debat sobre aquesta obsoleta i perillosa visió. La repetida crida a diversificar l’economia esdevé un discurs pervers. Pervers en el sentit que es pot fer sense voluntat de fer mal però ha perjudicat i perjudicarà molt l’economia i la societat andorrana.

La diversificació, com a estratègia de creixement econòmic, és un vell clàssic. Igor Ansoff i el seu article Strategies for Diversification, publicat el 1957 a la Harvard Business Review, posava la diversificació com una de les quatre estratègies de creixement econòmic. A totes les escoles de negocis s’estudia la matriu d’Ansoff d’estratègies de creixement en funció de si l’activitat s’adreça a mercats actuals o a mercats nous i, alhora, si l’activitat s’adreça a productes (béns i serveis) actuals o a productes nous. La combinació d’aquests factors dona lloc a quatre possibles estratègies de creixement econòmic:

1. Estratègia de penetració: consisteix a millorar béns i serveis que se saben produir, dins de mercats en els quals se sap treballar.

2. Estratègia de desenvolupament de mercat: consisteix a portar productes que se saben produir a mercats nous, a clients nous.

3. Estratègia de desenvolupament de producte: consisteix a portar productes nous a mercats en els quals se sap com treballar.

4. Estratègia de diversificació: consisteix a portar productes nous a mercats nous.

La diversificació econòmica és molt seductora. Queda bé, és un discurs llaminer. Però des d’aquell 1957 d’Ansoff ha plogut molt. El discurs de la diversificació com una qüestió de voluntat ha esdevingut clarament obsolet i, amb el coneixement actual, el comportament d’Òscar Ribas esdevé simplement temerari. Avui en dia és perfectament conegut que el problema de la diversificació és el seu alt risc i el seu altíssim índex de fracàs. Per fer coses noves, per fer productes nous i per oferir-los a clients que no es coneixen, cal accedir a recursos nous i, sobretot, a capacitats noves. Parlar de diversificació sense oferir un accés real a noves capacitats i a nous recursos és simplement absurd. De fet, encara és més complicat: l’accés a nous recursos i capacitats és una condició necessària però no suficient per assolir l’èxit en un procés de diversificació.

La realitat de la diversificació és molt dura. Avui tothom en el món de la innovació sap que les start-ups que implanten productes nous en mercats nous tenen una ràtio de fallida del 95%. També és sabut que sols el 3% de les patents internacionals són forts generadors de riquesa i el 80% no generen ingressos. Si les estratègies de diversificació són difícils i arriscades per a una empresa, encara esdevenen més arriscades, complexes i costoses quan es pretenen fer a escala de país.

Parlar de diversificació sense parlar de gestió del risc de la diversificació és una absurditat. Fer crides a la diversificació sense aportar accessos reals a nous recursos i noves capacitats és fer crides al suïcidi col·lectiu. Per a Andorra és francament perillós que Òscar Ribas, com a padrí intel·lectual de l’actual Govern, continuï fent aquesta crida a la diversificació i encara és més perillós que sigui disciplinadament seguida pel seu fidel dofí i actual ministre de Finances, així com per Gilbert Saboya, que esdevé el ministre d’Economia i Innovació.

Quines solucions hi ha a aquest discurs de la diversificació econòmica? Per crear més valor econòmic i social és evident que cal fer coses noves. Però com?

És perfectament conegut que l’estratègia amb més probabilitats d’èxit és la de penetració, consistent a millorar productes que se saben produir, adreçats a mercats, a clients, que es coneixen. Com ho podria fer Andorra?

Quan es parla d’anar a mercats que es coneixen, no s’ha de caure en errors. Per exemple, Andorra ha comès l’error de pensar que estava en el mercat dels comptes numerats i que ara aquest mercat des­apareix. Però realment Andorra coneix molt bé un mercat més ampli que el dels comptes numerats, i que podem definir com el mercat format per clients d’alt valor afegit que no volen estar sotmesos a sistemes tributaris abusius. Per exemple, Mònaco ha entès aquest mercat i des del 2007 ha fet una brillant estratègia de penetració envers els clients d’alt poder adquisitiu. Ha donat resposta a un potent mercat amb necessitat de residències reals i fortes davant d’inspeccions estrangeres (no de 90 dies); un país que no intercanviés dades dels seus residents sota cap concepte fiscal; un país sense IRPF i que la comunitat internacional accepti que té dret a no posar IRPF a les persones que realment viuen a casa seva; i sense un perillós sistema tributari de deslocalització de beneficis empresarials que irrita els fiscs veïns. És a dir, exactament a l’inrevés del que ha fet Andorra.

Mònaco va entendre bé un dels seus mercats coneguts i va fer una estratègia de penetració, no de diversificació. Avui té un sector bancari a l’alça, amb mecanismes antiblanqueig rigorosos; gaudeix d’una potent colònia de residents reals; no es paga IRPF; l’immobiliari ja està a 50.000 euros per metre quadrat, alhora que els monegascos tenen accés a habitatges a preus protegits; no tenen dèficit; estan fent un hospital nou de referència internacional i les pensions estan garantides. Exactament a l’inrevés que a Andorra. En canvi, el nostre sector bancari ha seguit el model de diversificació promulgat per Òscar Ribas, i ha sortit a mercats nous a oferir serveis nous per simular ser una banca “OCDE”. El resultat és que la banca andorrana s’ha entollat en un car i arriscat procés de diversificació internacional que els porta a comprar a cop de talonari entitats estrangeres i recursos per compensar les sortides del rendible capital gestionat a Andorra.

Evidentment, per seguir per aquest camí de diversificació bancària a l’estranger, la banca andorrana necessita el passaport financer comunitari que volen aconseguir dins del paquet de l’acord d’associació. Un interès particular que porta a contagiar la resta de l’economia amb la seva cara i arriscada estratègia de diversificació.

Andorra no disposa dels recursos ni de les capacitats per executar amb èxit una política de diversificació que permeti pagar les factures a partir del gener del 2018. Andorra necessita agafar un intel·ligent camí d’estratègies de penetració en el mercat dels clients d’alt poder adquisitiu similar al de Mònaco. Un camí de penetració en el mercat del tabac, de l’hoteleria o del comerç. Primer, fem millor allò que sabem fer amb qui sabem com tractar. En segon lloc, s’han de dedicar esforços a estratègies de desenvolupament de mercats, accedint a nous clients amb productes que dominem. En tercer lloc, cal dedicar esforços a estratègies de desenvolupament de productes, oferint nous productes a clients que coneixem. I sols en quart lloc s’ha de dedicar esforços a estratègies de diversificació anant amb productes nous a clients nous.

Recordem que l’estratègia de diversificació és una estratègia cara i arriscada, que normalment té uns nivells de fracàs del 95%. A Andorra, de moment, veiem un fracàs de quasi el 100%.