Solucions per a la sanitat (1)

Dijous i divendres es va celebrar al Consell General el debat monogràfic sobre la sanitat que el grup parlamentari liberal va sol·licitar. El motiu que ens va portar a demanar tal debat va ser la inacció en la qual es troba al nostre entendre la política sanitària al país, amb uns problemes que venen de lluny i que estan enquistats. Ens preocupa que en un context durant el qual s’ha produït una davallada de la població, que ha passat de 85.000 a 78.000 habitants, un augment de les cotitzacions a la CASS i una recuperació del nombre d’assalariats, que s’han situat als nivells de l’any 2010, hagi augmentat, en aquest mateix període, el dèficit econòmic sanitari i baixat la qualitat del servei, i tot no pot ser atribuïble a un envelliment de la població i a l’augment de la cronicitat.

Les transferències corrents que rep la CASS del Govern es tornen a situar aquest 2017 en unes xifres rècord de 47,5 milions d’euros respecte dels 38 milions d’euros que es van transferir el 2011, i cal afegir aquí la transferència al SAAS de 12,5 milions d’euros. La despesa reemborsada que fa la CASS el 2016 és la xifra més gran fins llavors; 146 milions d’euros, fet que situa la despesa per habitant en 1.869 euros, un creixement acumulat del 16% d’ençà del 2013. Finalment, les despeses de personal del SAAS han passat de 54 milions d’euros l’any 2012 a 61 milions d’euros l’any 2017. Som davant d’uns números del sector sanitari molt preocupants que sens dubte posen en risc la sostenibilitat de la sanitat pública i la seva qualitat.

Els liberals vam entendre aquest debat com l’oportunitat per discutir aquest problema sent crítics però també constructius. Crítics perquè entenem que hi ha moltes coses que cal millorar, però constructius també, aportant elements de reflexió i propostes perquè entenem que és l’obligació dels qui governen però també dels que legislem fer tots els possibles per garantir un pilar de l’Estat del benestar com la sanitat pública. El primer pas que cal fer tant sí com no és decidir com es vol afrontar el dèficit sanitari. Més enllà d’ajustar la despesa mitjançant una gestió més acurada, que és evident que cal fer i en què s’ha demostrat que encara hi ha molt camp per recórrer, creiem que ha arribat el moment d’obrir el debat sobre les cobertures que actualment presta el nostre sistema, si s’han de mantenir, si per mantenir-les cal apujar les cotitzacions o, al contrari, establir un nivell de cobertures en funció dels ingressos de la CASS, i per a les que no pugui cobrir la CASS que els usuaris recorrin a una cobertura privada.

Hem de discutir si acceptem que el dèficit sanitari que es genera –si és controlat– el continuï assumint el Govern sense augmentar les càrregues socials als cotitzants, o si per contra no fixem topalls al dèficit de la CASS i el Govern ha de continuar pagant el dèficit que genera la sanitat en la seva totalitat. Aquí hi ha el debat de fons. Si s’opta per la primera opció, és a dir un dèficit controlat i assumit pel Govern, cal fixar prioritats pressupostàries a nivell global, parlar sobre quin és el sostre d’endeutament que el país es pot permetre i, a partir d’aquí, racionalitzar les inversions. Si s’opta per la segona opció hem de saber quines noves fonts d’ingressos pot tenir el Govern en el curt termini.

No es pot ajornar més la decisió. Si la sanitat és una prioritat, si una sanitat de qualitat i pública és un dret –i per als Liberals ho és–, llavors ha de passar per davant d’altres partides importants perquè els ingressos de l’Estat no són il·limitats. Aquest és el veritable debat polític, el primer debat, i sense aquest no es pot abordar el segon, que és quin ha de ser el model andorrà de sanitat, un debat més tècnic en què l’opinió dels prestadors sanitaris juntament amb el lideratge del ministeri ha de ser la fórmula per tancar el cercle.

És necessari un canvi en el paradigma de funcionament del ministeri de Sanitat, ja que actualment no lidera la política sanitària del país. Si el ministeri no lidera, no hi ha prioritats; si no hi ha prioritats, no existeixen les línies estratègiques, i en absència de línies estratègiques no hi ha ni objectius ni una direcció clara. I em permeto afegir-hi que sense ningú liderant no hi ha control. Per aquest motiu crec que hem viscut una involució de vint anys en la política sanitària del país, el SAAS torna a pilotar la sanitat del país, i és precisament la manca de lideratge del ministeri sobre el SAAS l’explicació del desgavell econòmic que any sí, any també, hi detecta el Tribunal de Comptes.