Som el que mengem. Això va dir el filòsof i antropòleg alemany Ludwig Feuerbach fa gairebé dos segles. Bé, la cita original és “l’home és el que menja”, però gràcies al progrés i a una sensibilitat social més afinada, la frase ha anat evolucionant cap a una versió més inclusiva i respectuosa amb tota la humanitat: dones i homes.
Més enllà de les formes, però, la idea continua sent plenament vigent. No podem fer una altra cosa que donar-li la raó. Sí, és cert: som el que mengem. I, encara més important, el que mengem influeix de manera directa –i sovint determinant– en el nostre estat de salut. No es tracta només d’una idea filosòfica bonica, sinó d’una realitat avalada per dècades d’investigació científica.
Estem de celebració. S’ha fet un pas en la bona direcció: el ministeri de Salut ha decidit incorporar a la cartera de serveis de la CASS la cobertura dels actes nutricionals i dietètics. És una mesura que té un potencial transformador enorme. Al cap i a la fi, quin tractament és millor que la pròpia prevenció? Quina estratègia pot ser més efectiva per reduir l’augment de malalties que educar la població en nutrició i alimentació saludable?
Nombrosos estudis han corroborat la importància de la dieta en pacients oncològics, diabètics, obesos o hipertensos. S’han escrit centenars de llibres, articles i guies sobre com els aliments condicionen el nostre organisme, el nostre sistema immunitari i fins i tot l’estat d’ànim. I, malgrat tot això, sovint continuem menystenint el poder real del que posem al plat cada dia.
Però l’alimentació no és només una eina de prevenció, és també una eina de millora. Millora de la qualitat de vida, de l’energia diària, del descans, de la salut mental i del benestar general. Menjar bé no és només “no emmalaltir”, sinó viure millor.
Desgraciadament, però, els darrers anys la qualitat de l’alimentació no ha fet sinó empitjorar. La pressa, la comoditat i l’oferta massiva de productes ultraprocessats han anat desplaçant progressivament els hàbits tradicionals més saludables. Al mateix temps, l’augment de patologies com l’obesitat, el càncer o la diabetis també s’ha disparat. I no és cap casualitat: ambdues coses formen part d’una mateixa roda que tendeix a retroalimentar-se, tant en sentit positiu com negatiu.
Ara bé, tampoc no ens enganyem: canviar hàbits costa. I molt. Cal una bona dosi de força de voluntat per prescindir del gelat del cap de setmana, de la cerveseta de la tarda, de la pizza dels divendres o de les patates de bossa de diumenge. Són petits plaers quotidians que formen part de la nostra rutina i, sovint, del nostre refugi emocional.
A més, la indústria alimentària actual no hi ajuda gens. Està dissenyada, literalment, per atrapar-nos: gustos intensos, combinacions addictives de sucre, greixos i sal, textures pensades per generar dependència… Tot plegat configura un entorn que no ens posa gens fàcil la tasca de cuidar el cos i la salut. Menjar malament és, paradoxalment, el camí més còmode i accessible, a més de barat, és clar. Però les coses barates, a la llarga, tots sabem que ens costem ben cares.
Com en tantes altres coses de la vida, no hi ha recompensa sense esforç. Adoptar uns hàbits alimentaris saludables no és una qüestió de perfecció, sinó de consciència i de decisions quotidianes. No es tracta de renunciar a tot, sinó d’aprendre a triar millor, de manera progressiva i realista.
Perquè, al final, aquella frase aparentment simple continua resumint una gran veritat: som el que mengem. I, en gran mesura, també som el que decidim ser cada vegada que ens asseiem a taula.
