Som animals socials. I això és el que ens matarà. No ho podem evitar, és a la nostra naturalesa, ho portem escrit a l’ADN. Si no, no seríem humans. Per això m’afegeixo a l’onada d’aprensió i de reprovació amb què hem mirat i jutjat les colles d’inconscients que han marxat de costellada com si tal cosa. Bojos. Incívics. Insolidaris. Però admetem-ho ¿qui de nosaltres no ha contravingut aquests dies les normes? Qui no ha fet una encaixada de mans? Un petó? Qui no demanarà un gos prestat per passejar-lo? És tan instintiu com passar-nos la mà per la cara, portar-la a la boca, fregar-nos el nas. Batallem contra l’instint. Però saludem-ho també. Després de tant queixar-nos que la canalla només vol estar amb el nas enganxat a la pantalla, resulta que la preocupació és com ens ho farem per contenir en el jovent les ganes d’estar amb els amics. Potser la crisi ens demostrarà coses, i algunes seran bones. El que ens manté vius –i sobretot entenimentats– en aquest malson és precisament que som animals socials. Per això somiem en el partit de bàsquet amb els amics. En la marató entre milers de corredors. En el concert multitudinari. En la nit –o la setmana sencera– de luxúria desenfrenada amb l’amant de qui la quarantena ens ha separat. Esperem que tothom en surti indemne, que quedi en una experiència desagradable. Com si haguéssim estat conills d’Índies d’un experiment sociològic. Esperem que en traguem coneixement científic, reflexions com a societat. Però siguem conscients que quedarà una incògnita en l’aire: per què punyeta quan s’aproxima l’apocalipsi acumulem quilos de paper de vàter?!