Som pocs i malavinguts, què passa?

Ja ho sabem que en el món de les dites populars n’hi ha per tots els gustos. També per al dia a dia que ens toca viure. No sé si al Costumari català o al costumari d’on sigui, perquè hi ha dites que van més enllà de llengües i territoris, trobaríem els primers testimonis orals o escrits que ens puguessin dir des de quan es pot datar aquesta del títol: Pocs i malavinguts. Suposo que fins i tot podria dir sense por a equivocar-me gaire que almenys, el que vol expressar, el missatge vaja, és quasi tan antic com la vida humana a la Terra. Però és clar crida l’atenció que hi hagi aquestes picabaralles entre grups, per exemple, que penso que són tan contràries a l’essència mateixa d’allò que es vol aconseguir o treballar. Ja sé que potser faig servir un llenguatge de modè, però és que dec ser-ho una mica, així és que allà va. Cal predicar amb l’exemple, serà una altra dita aquesta? Doncs sigui o no una dita, és quelcom que té molta actualitat. I predicar amb l’exemple és defensar els drets d’un col·lectiu, posem per cas, no en detriment de cap altre col·lectiu o de persones individuals. I m’atreviria a anar més enllà: fer-ho des de qui no vol la notorietat en si mateixa, sinó des de la convicció que el que s’ha de posar en primer lloc és que l’altre i l’altre i l’altre puguin viure una vida digna, perquè són aquests altres els protagonistes i no jo, tu o ell. De tota manera, en el país dels personalismes, no sempre s’aplica el mateix criteri. Fem un repàs i veurem com uns són beneïts i fomentats, mentre que d’altres  són maleïts i denostats. Hi ha un antídot per això? Crec que sí, que no sé si podríem elevar a la categoria de dita: no fem als altres allò que no voldríem que ens fessin a nosaltres.