Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Martín Blanco

Martín Blanco

Artista Visual

 

 

Som tan importants?




Dimecres passat, el músic Oriol Vilella publicava en aquesta mateixa secció un excel·lent article titulat Amb una sola mà, on exposava la qüestió de la nostra addicció als mòbils. Vilella plantejava una cosa que va més enllà de consultar el telèfon cada cinc segons; ens ensenyava com estem canviant la nostra manera de fer les coses, aprenent a usar només una mà perquè l’altra està sempre ocupada. En definitiva, ens forcem a viure amb una discapacitat de manera contínua, encara que no siguem conscients... del tot.

Un altre punt interessant que plantejava Vilella i en el qual em vull detenir és aquest: la immediatesa. La necessitat imperiosa de contestar a la xiuletada del mòbil alertant-nos que tenim un missatge de WhatsApp, un nou tuit per llegir o el que sigui pel que el nostre mòbil xiuli. Vilella ho resumia en una pregunta: què ens fa pensar que res pot esperar?

M’agradaria enfocar aquesta qüestió –ja gairebé convertida en un problema– des d’un altre angle.

Estic a punt de fer 45 anys i quan recordo la meva infància i adolescència, la comunicació funcionava d’una altra manera. No em refereixo a les comunicacions, amb els seus aparells, no parlo de coses materials, em refereixo a com ens comunicàvem entre nosaltres. Quan volies parlar amb algú telefonaves a casa seva, telefonaves a casa de Juan, no a Juan. Si tenies sort, després de sentir el timbre del telèfon, que semblava un martell pneumàtic, Juan contestava i si no, no passava res.

Ara, i crec que aquí radica un dels principals problemes de la immediatesa, és que tenim la sensació que som importants. Pensin com reaccionen quan surten de casa i s’adonen que s’han deixat el mòbil. Comencen les suors fredes i l’adrenalina puja. No ens podran localitzar. A nosaltres. I segurament passarà una cosa molt greu, però la qüestió no és que no podran avisar-nos, això sempre passa, abans i ara. Si algú vol, ens troba com sigui. El problema és que si passa alguna cosa ningú podrà consultar-nos. Llavors és un problema d’ego. Les xarxes socials ens van fer creure –i nosaltres les deixem– que som tan imprescindibles i que la nostra opinió és tan important, que si no ens localitzen, el món s’ensorrarà. És exactament per això, almenys des del meu punt de vista, que la immediatesa ens està arruïnant la vida i no podem deixar el mòbil ni per a travessar el carrer, ja ni parlem de conduir un cotxe.

Vivim absolutament convençuts que el món ens necessita. Estem segurs que algú, en algun lloc, necessita veure el que estem menjant, quina roba ens vam posar, o simplement ens envia un missatge perquè il·luminem la seva existència amb un discurs revelador, com si fóssim l’Oracle de Delfos.

La realitat, com ja sabem, és molt diferent, però al nostre ego li costa acceptar-lo. Al cap i a la fi, el nostre grau d’importància depèn exclusivament de la quantitat de neurones dels qui ens envolten. Que trist.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte