Quan sortiu al carrer o a la muntanya, sigui per anar a fer gestions, de passeig, entrenar o el que sigui, saludeu qui us aneu trobant pel camí? Quants us tornen la salutació? Doneu les gràcies quan us cedeixen el pas en un lloc estret? Us espereu per cedir el pas? I a l’hora de fer servir un dels ascensors públics del país, dieu hola encara que sigui per advertir a qui ja està esperant que també fareu servir el giny? Sembla que desitjar un bon dia i donar les gràcies ara és molt car.
És cert que sovint anem tots tan capficats amb les nostres presses, problemes i cabòries, mirant el mòbil o els nostres peus que ni tan sols veiem aquells que ens venen de cara. N’hi ha que fins i tot es posen taps a les orelles perquè el soroll del carrer no els distregui o per acabar-se d’aïllar en si mateixos.
Som una societat molt maleducada? Sembla que sí. Ara bé, no tothom és maleducat, i això també s’ha de reconèixer. Segur que tots tenim algun conegut que en creuar-nos ens regala un somriure sincer i un bon dia que ens alegra el matí.
Per sort meva conec unes quantes persones que fan l’heroïcitat de somriure i saludar-te. I quan me’ls creuo sempre penso que m’encantaria ser com ells, que desitjar un bon dia o una bona tarda, somriure i donar les gràcies és gratuït i fa sentir tothom molt millor. Faig l’esforç i lamentablement de seguida me n’oblido. Potser, més que mala educació, és una qüestió de pràctica i cal reacostumar-se a sortir de casa amb el somriure posat i la mirada endavant per no perdre l’oportunitat de saludar ningú.
