Somni d’una nit de primavera
Avui m’agradaria parlar de música de jazz, i més concretament del concert d’Enric Bartumeu, que sota el títol Mon noM es produí el 22 de maig a l’Auditori Nacional, el millor marc possible.
Pianista, compositor i arranjador, creador de poesia musical, evocadora de pensaments, situacions particulars o sentiments i amb temes com ara Carolina, Jazz del Rellotger, Incondicional, Cassé i Arrel, entre altres, varen fer que l’octet, concentrat en el que i el com, s’envolés cap a la improvisació. I per sobre de tots, Enric Bartumeu, recolzat per Baptiste Herbin (vingut d’una altra galàxia), als saxos, alto i soprano, segurament per aquest motiu és saxofonista Selmer: Efrem Roca, també, musicalment extraterrestre, al saxo alt i també saxofonista Selmer; Silvia Gil, saxo alt; Suso Real, saxo tenor; David Amat al saxo baríton, i tots ells sincronitzats com un rellotge suís, Toni Fernandez, alias Fantasia, al baix elèctric (mestre de slap, tumbing i poping, entre altres), Kike Perez, bateria, matemàtic, elegant i segur, uns companys de viatge que varen aconseguir que el temps s’accelerés per les diferents atmosferes sonores que varen interpretar. Malauradament, Carolina Bartumeu no pogué participar en el concert per motius professionals, quina llàstima.
Doncs aquests varen ser els protagonistes absoluts d’una vetllada excepcional amb la música més híbrida, sense fronteres, i la més erudita de totes les músiques, i amb la improvisació, el ritme, i el so, com a particularitats més importants. Cal posar de rellevància que tots els instrumentistes d’aquest concert són de proximitat, fet que ens permet pensar que quelcom està canviant.
Expressar-se en públic darrere d’un piano i amb una formació d’octet de luxe, encarregats de transmetre emocions, és una particularitat que s’expressa esperonant, la tristesa, la joia o la sorpresa, entre altres, i varen ser comunicades amb una sinceritat nua de frivolitats o decoracions musicals, lirisme ple de vida, en ocasions carregat d’energia, intuïció i moltes sensacions plenes de paisatges poètics imaginaris.
Possiblement el tema que m’arribà de manera més directa va ser Esguard, un diàleg o monòleg interior, musical, adreçat a la seva àvia, semblava com si les notes que desgranava, suaus i fluixes, fossin les seves llàgrimes, que en caure, acaronessin les tecles del piano. Un altre moment culminant del concert succeí quan Baptiste Herbin agafà dos saxos, un alto i un soprano es posà els dos becs a la boca i començà a bufar tocant simultàniament els dos instruments, com els històrics Wilbur Sweatman o Roland Kirk tot aconseguint una meravellosa sonoritat aguda que deixà tothom amb la boca oberta, una demostració de la seva capacitat creativa, ja palesa durant tot el concert.
El jazz ha fet més canvis en cent anys que la música clàssica en alguns segles, però sovint em trobo amb persones que, possiblement per desconeixement, m’han arribat a dir que li tenen aversió o fins i tot que l’odien, segurament que en parlen sense coneixement, però, sense ànims de donar consells a ningú, recomanaria que en primer lloc s’esforcin un xic per conèixer-lo i així el podran detestar de manera més intel·ligent o fins i tot arribar a estimar-lo, segur que el concert de l’Enric Bartumeu en format d’octet els hauria ajudats a esperonar la curiositat i per cert, el CD ja és a la venda a la FNAC i a la llibreria La Trenca d’Andorra la Vella... cinquanta-cinc minuts de creativitat absoluta.
Versió per a imprimir