Victor Hugo afirmava que “un somriure és el sol que esvaeix l’hivern del rostre humà” i ho comparteixo plenament. Quan algú somriu o riu se li il·lumina la cara i encara que sigui per uns instants la felicitat de la persona que somriu o riu brolla amb força i contagia l’entorn.
M’agrada observar la gent passejant-me pels carrers o asseguda fent un beure a la terrassa de la plaça d’Ordino. M’imagino les converses que poden tenir els turistes que visiten i fan compres, les famílies o les parelles que intercanvien vivències o els amics que comparteixen experiències. I moltes vegades veig un gest o una actitud o sento una paraula de les situacions observades que em fa somriure.
Quan un està trist o quan els pensaments negres i les cabòries l’ocupen massa, el millor antídot és cercar una vivència, un fet o una situació que l’allunyi del forat negre en què s’endinsa. I aquest remei és el somriure i el riure. Almenys a mi em funciona! Val a dir que des de fa 23 mesos són molts els dies en què les cabòries i els pensaments negres volen apropiar-se del meu ésser, i que recorro incansablement a crear o a recordar fets i gests que em facin riure. I així foragitar el pessimisme.
Però avui voldria parlar de les persones, professionals de l’humor i de l’optimisme, que dediquen totes les seves energies i saber fer a fomentar somriures i riures a les persones, com són els pallassos i els humoristes.
Fa uns dies sentia parlar en un programa de ràdio una de les pallasses que és “pallapupas” en diferents hospitals catalans i que participa en el programa de teatre social en diversos centres de psiquiatria. La joia, l’optimisme i el ganxo que transmetia aquesta pallassa em van captivar i en un tres i no res  em vaig adherir al hashtag #ContagiaSomriures. És cert que tota estada en un hospital és traumàtica tant per als pacients com per als familiars, i ho és encara més si els pacients són infants. Així, la tasca d’acompanyament dels Pallapupas és cabdal i preciosa per treure ferro a les situacions d’estrès, de patiment i d’angoixa que es generen durant l’estada a l’hospital o amb motiu d’una intervenció quirúrgica. També aporten alegria en centres sociosanitaris transmetent pensaments positius i regalant somriures i simpatia allà on la melangia i la tristor enfosqueixen els dies de la gent gran.
Veig tan necessària aquesta tasca que penso fermament que hi hauria d’haver pallassos a tots els hospitals i centre sociosanitaris integrats en els equips mèdics i paramèdics dels centres. No és cap secret que riure ens ajuda a portar molt millor l’estrès, el dolor o l’ansietat. I és que la dita popular ja ho diu molt bé: “Qui riu els mals espanta”.
A banda, la ràdio, que és la meva aliada des de fa molts i molts anys, també em va permetre recordar fa poc Pepe Rubianes. Reconec que tornar a sentir alguns dels monòlegs de Pepe Rubianes permet arrencar riures sense parar i molt sans a la persona més monòtona! I és que Rubianes, que també era un home de lletres i actor, i va debutar amb Dagoll Dagom, tenia una retòrica exquisida. El seu humor perspicaç li va permetre no arrugar-se i ser un home molt compromès amb diferents causes, tot i riure’s de si mateix. El darrer mes de març del 2018, 9 anys després de la seva mort, Barcelona li va atorgar un carrer a la Barceloneta, on va viure tota la vida.
El toc rebel amb el puntet d’anar a contracorrent de Rubianes roman viu recordant com començava tots els seus espectacles: “Buenas noches, señoras y señores, soy Pepe Rubianes, actor galaico-catalán. Galaico porque nací en Galicia, aunque casi nunca he vivido allí, y catalán porque siempre he vivido en Cataluña, aunque nunca nací allí”.
Somrient i rient, sempre.