Hi ha països que afronten el deute públic amb decisions valentes: Alemanya imposant disciplina fiscal després de la crisi del 2008, Islàndia auditant i reduint els seus passius, o Suècia convertint dèficits crònics en superàvit. I després hi ha Andorra, que embalsama els problemes com si fossin peces de museu. El deute reposa tranquil, com una relíquia, mentre el Govern presumeix d’ordre i equilibri pressupostari.
El ministre Lladós ha volgut aprofitar la seva compareixença del dijous 6 de novembre al Consell General per contestar la nostra roda de premsa del dia 4 de novembre. Ara parla de prudència. La seva prudència consisteix a no fer res que pugui alterar l’aparença de control: mirar cap a una altra banda mentre els comptes del país s’aprimen. Segons el Govern, tot està en ordre. L’economia creix, el deute és assumible i el futur, radiant… si es mira des del confortable sofà de casa, és clar. Darrere d’aquest optimisme hi ha mestres sense recursos, serveis col·lapsats, sanitaris al límit i famílies que fan números per arribar a final de mes. Però això no encaixa a cap diapositiva dels seus PowerPoint perquè la realitat incomoda, i la veritat no ven.
El deute no impulsa res, no crea indústria ni innovació, serveix només per pagar despesa corrent. És com un estudiant que fa un crèdit per comprar llibres i se’ls gasta en un sopar, convençut que és una inversió en capital humà.
Però el Govern i els seus consellers generals asseguren que el 2046 tot serà fantàstic. Sense explicar ni com ni per què. Esperen un miracle o que els successors oblidin tot? Aquesta és la famosa “planificació estratègica”: l’optimisme administratiu, com sempre, és gratis i etern.
Mentrestant, el país sobreviu gràcies al turisme, al comerç i a l’especulació immobiliària. L’economia productiva és una convidada de pedra, aixequem torres i tapem el problema amb ciment i somriures. El discurs oficial és tan previsible com els pressupostos prorrogats: “prudència”, “estabilitat”, “sostenibilitat”. Paraules buides que la majoria repeteix com un mantra que els exonera de pensar. I així, mentre el país segueix vivint del que no produeix, els llavis somriuen i els comptes criden auxili.
Fins i tot l’oposició sembla anestesiada. Uns critiquen per inèrcia, altres callen per prudència, i alguns encara no saben si el deute és dolent o només impopular. Mentrestant, el deute creix com la humitat que erosiona fonaments invisibles. Andorra, país d’endeutats contents: un Govern que confon solvència amb retòrica, una majoria que confon responsabilitat amb submissió… i una oposició que confon compromís amb oportunisme, més preocupada per l’estratègia electoral que per resoldre els problemes de la ciutadania. Tots confonen el futur amb una campanya electoral permanent, i ningú no passa comptes. Al final, tots miren el rellotge i obliden la factura.
El deute públic no és només un número, és la suma de decisions covardes, ajornaments i excuses. Cada euro pendent és una línia escrita al llibre de la irresponsabilitat col·lectiva. Quan arribi el 2046 –si és que abans no ens n’hem anat Valira avall– potser algú descobrirà que aquell futur ajornat no era etern, sinó fràgil com un cristall. La tranquil·litat d’avui no és més que el deute de demà. I, per a la majoria, això segueix sent un concepte abstracte… fins que arribi el moment de pagar la factura.
I mentre tot això passa, podem dormir tranquils. El problema ja no és nostre, és del futur. I, a Andorra, el futur sempre pot esperar. Perquè, al capdavall, si el deute fos realment urgent, hauríem de deixar de fer gràfics a tot color, torres de campionat i discursos bombàstics. Però tranquils: per als gestors del país, la responsabilitat és tan opcional com el sentit comú del que els tocarà pagar la factura. Això és la planificació estratègica andorrana: empassar-se la realitat amb un somriure i esperar que ningú protesti.
I quan arribi el dia del venciment del deute i l’hora del pagament, ja ens farem l’andorrà, com sempre.