El temps està ciclotímic. Un dia ja no és el caloret, és la cuina de l’infern. I l’altre perds deu graus de cop. Mentrestant, Trump ha convertit aquell cosí de Rajoy que negava el canvi climàtic en un activista de Greenpeace: en un tres i no res ha tret els Estats Units de l’Acord de París, ha derogat el Pla d’Energia Neta d’Obama per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i continua negant l’evidència després dels huracans que han assolat el seu país els darrers mesos. Al cosí de Rajoy i al de Trump els hauríem d’enviar el de Zumosol, i tema resolt.

Avui, amb el canvi d’hora, hem entrat al regne de Mordor amb el Senyor Fosc Sàuron, i també al del fred i el vent perquè la noia maca i acolorida d’Instagram ha penjat una foto amb bufanda i anuncia que és dia de sofà, manta i Netflix. O sigui que sortir al carrer és exposar-te a creuar-te amb l’inspector Harry Hole perseguint l’assassí d’El muñeco de nieve. Em poso a llegir els diaris i els seus múltiples suplements de moda, cosmètica, vins i caves per Nadal i negocis i finances fins que un soroll estrany es filtra a les meves orelles i converteix tota la resta de coses en banals. Ja m’és igual el 155, la xifra de visitants de la Fira d’Andorra la Vella o si arribaré a temps per tenir una ajuda en l’ampliació del Pla Engega si el maleït fill de veí està assajant una sonata diabòlica amb la seva flauta que no és, precisament la màgica de Mozart.

Més que tocar-la sembla que esta fent una crida a un grup d’elefants. Allò no són notes sinó la brama del cérvol. Així que duc a terme el que és habitual en casos com aquests: obrir un fil a Twitter per desfogar-me. A l’hora de dinar la flauta es converteix en un Dolby Digital Surround però desafinat. A la tarda allò ja sembla una matança de foques al Canadà. No és un so constant, es més aviat intermitent. És molt possible que a Guantánamo haguessin tingut en compte aquest sistema de tortura perquè un Quan les oques van al camp en flauta mal tocada t’ho faci confessar tot. Que algun cop m’he equivocat de grup de WhatsApp, que he viatjat amb Blablacar i que he mentit deliberadament als amics sobre el dia de la setmana en què el Ramon del Principal cuina galta de porc. No fos que hi arribés i s’hagués produït una ruptura d’estoc. I acabaré confessant que vaig matar Kennedy i que vaig construir les piràmides d’Egipte perquè són les onze de la nit i la flauta continua sonant.

M’acosto a la finestra i a fora és tot fosc. O el flautista és Stevie Wonder o el soroll ve d’un altre lloc. El torno a sentir. Cada cop més a prop. Tant, que poso la mà a la finestra per comprovar que hi un espai entre la fusta i la paret per on el vent, que és un fenomen habitual a Sant Julià de Lòria, es cola. Els que van col·locar la finestra eren els nous Pepe Gotera i Otilio els de “las chapuzas a domicilio”. Mitjanit i jo, com si fos el presentador de Ja t’ho faràs, poso escuma de poliuretà a l’escletxa fins que el xiulet acaba. He pogut dormir, però al veí i al seu fill els xiularan les orelles tota la setmana.