És una sonata hipnòtica, de nit. El camió de les escombraries passa amb la precisió d’un cos celeste per sota la finestra del dormitori, deixant un rastre de caos i confusió. Un vehicle industrial de ferralla rabiosa voreja el bloc de pisos a cop de botzina –si hi ha algun cotxe mal aparcat– entre els crits dels operaris.
Desperta de sobte algun veí que s’havia endormiscat veient alguna memòria antediluviana d’arxiu d’Andorra Televisió; provoca algun microinfart en un moment d’immersió lectora; interromp les pel·lícules i les sèries en el moment àlgid.
És una tremolor sobtada. Si en una xarxa social diguessin que un pop gegant com el kraken, criatura de la mitologia nòrdica, estava destrossant el poble amb els seus tentacles ens ho creuríem.
I això quan no passen altres camions de recollida sel·lectiva, que fan més soroll que un buldòzer de la saga Mad Max amb Immortan Joe. Quan Jean de la Fontaine, el de les 234 faules escrites en forma de poema, va afirmar que la gent que no fa soroll és perillosa era perquè no coneixia els integrants dels camions d’escombraries, cosa que ja va anticipar José Zorrilla el 1844 quan li feia dir a Juan Tenorio: “¡Cuál gritan esos malditos!”.
Per sort, és poca estona, però durant la qual la banda sonora de la nostra vida sembla composta per un Philip Glass desencadenat amb la seva música minimalista. I no hi ha motiu per queixar-se, perquè la d’escombraire és una feina ben ingrata i amb nocturnitat.
Hi va haver qui es va sorprendre de l’activitat delatora de molts durant la pandèmia. Perquè som una espècie delatora. I força sorollosa.
