He establert alguna cosa semblant a un pacte sentimental amb la saga de Star Wars –irracional com ho són tots– que m’impedeix exercir una crítica massa rigorosa amb qualsevol de les propostes que s’estrenen al llarg del temps. Estic convençuda que té a veure amb el fet que La guerra de les galàxies va representar el meu salt quàntic del món Disney a la ficció cinematogràfica tridimensional. Encara recordo la tornada a casa en ple deliri, disparant amb el meu làser imaginari als llums dels fanals reconvertits en naus espacials de l’imperi. Amb el temps em vaig enamorar d’un més entusiasta que jo de la saga, amb qui he passat caps de setmana d’intensius galàctics en format VHS primer i DVD després. I no hem deixat d’assistir junts a cada nova estrena, fins que ha arribat la primera part de la tercera trilogia i ja som tres a compartir filera de butaques.

Més enllà del marxandatge o dels damnificats indirectes que ens pateixen –com la Roser Porta es va confessar no fa gaire en la seva columna–, no es pot negar que Star Wars és quelcom més que una pel·lícula, o vuit si som més exactes i fem menció a part de la versió de Lego. És una filosofia de vida que reflecteix moltes idees sobre el pensament i les actituds pròpies de l’ésser humà. Un moment. ¿Filosofia de vida, he escrit? Em sembla que ja ho tinc.

He decidit fer servir el meu exemplar de Star Wars: filosofía rebelde para una saga de culto com a manual de supervivència per als sopars de Nadal que tinc assenyalats a l’agenda. A tots. Els professionals, familiars i amb l’aparença neutra d’amistosos, també. Si identifico qui seu a taula crec que podré esquivar amb la meva espasa làser mental qualsevol temptació de contravenir el decàleg de tot el que no s’ha de fer en una d’aquestes trobades. Començant per no flirtejar amb l’Obi-Wan de torn que aconsella deixar-nos portar per l’instint –molt llest ell– amb una veu greu i seductora. O el típic Anakin Skywalker massa anàrquic com perquè no acabi pujant a la taula a ballar amb ell la part fosca d’un reggaeton. I què no dir de l’altre individualista, el Luke Skywalker, el bon jan que durant el sopar no deixarà d’enviar missatges inspiradors al WhatsApp del grup com a bon influencer que és. Fins que arribi la manaire de la Leia i ens retiri les postres de la taula per evitar la tradicional guerra de neules. Ja sé que em deixo dos personatges per comentar de manera intencionada. Darth Vader, perquè ja posats m’agradaria creure en el miracle de Nadal que fins i tot el més malvat dels malvats pot controlar el seu revers tenebrós durant un sopar. I el mestre Yoda i la seva consigna que davant l’adversitat el millor és no pensar en res.

Aquest seria el meu únic consell que m’agradaria compartir en aquest espai de superació nadalenca. Perquè –i guarda’m el secret– en aquests sopars esmentats Yoda sóc jo. Bon Nadal. I que la força t’acompanyi.