Soroll i ciment

Llegeixo la contra de La Vanguardia i una frase em dona el disparador que estava buscant per a aquest article. Sylvie Kauffmann, directora editorial de Le Monde, diu: “Ens és més fàcil escriure sobre Ucraïna que sobre la immigració”. Just el que necessitava. Per què? Doncs perquè sento que és la millor manera d’exemplificar el nostre compromís amb les causes importants o, almenys, les que haurien de ser-ho. Perquè sento que seguim, des de fa molt temps ja, girant pujats a uns cavallets de postureig i soroll mediàtic superficial –serà que mediàtic i superficial són sinònims?–, quan la realitat, la que es viu al carrer, és molt diferent.
Perquè encara no hem après a distingir que el món virtual, sobretot el de les xarxes socials, no té res a veure amb el que passa quan trepitgem el ciment. Però ens serveix de placebo. Així, inundem les xarxes amb les nostres fotos de perfil negres i amb lletres blanques ben grans que diuen Je suis, acompanyat d’alguna cosa més. Ja decidireu vosaltres quin, segons el dia de la setmana. I una cosa imprescindible: com més grans siguin les lletres blanques, més tranquils ens quedem que estem fent les coses bé.
Però com això ja està gairebé passat de moda, ara toca tallar-se el cabell mirant a càmera. Que totes aquestes accions són necessàries per a visibilitzar els problemes que pateixen molts col·lectius al voltant del món? En això estem d’acord. El problema ve quan el que fem és només això i, com un placebo, creiem que ja hem aportat el nostre granet de sorra a la causa. Perquè el veritable problema és creure que aquestes accions solucionaran els conflictes. Difícilment. És probable que una de les poques excepcions hagi estat el moviment #metoo, i enhorabona. En la resta, més del mateix. Les manifestacions en contra de la guerra de l’Iraq, la fam a Àfrica, el suport a les dones de l’Iran, el repudi pels assassinats de Charlie Hebdo, i una llarga llista d’etcèteres. Però com sempre hi ha un però, les paraules diuen una cosa i els fets una altra. Llavors, tots, o la gran majoria, veurem el Mundial de futbol, els grans clubs de la lliga, fins i tot els que són més que un club fins fa molt poc continuaran lluint els noms d’aquests països tan democràtics a la samarreta, i una altra llarga llista d’etcèteres.
No em malinterpreteu, està perfecte fer soroll, però si es queda en això, no serveix per a res. Perquè els fets que compten són els del món de ciment. I tornant a la senyora Kaufman, li diria que és més fàcil escriure, pensar o fer soroll sobre el que està lluny perquè no requereix massa compromís. Perquè sembla que no ens costa res omplir una plaça per a manifestar-nos a favor de la independència de Catalunya, però protestar sobre l’estat general de l’economia o el preu dels lloguers ja són figues d’un altre paner. Això ho tenim a prop. Massa.