Sorolls i motors
Vivim envoltats de tot tipus de sorolls, alguns sensorials i d’altres de més abstractes, com poden ser el social o polític. La sonoritat, si esdevé soroll la podem interrelacionar amb la salut física i mental quan traspassa el que es considera contaminació acústica. Entre els més habituals trobem el trànsit, obres, gresca al carrer i un llarg etcètera que esdevenen tot un reguitzell d’estímuls. Aquests poden derivar en la necessitat d’una resiliència individual, ja que ens poden afectar de manera ben diversa. A través d’uns indicadors anomenats decibels l’Organització Mundial de la Salut informa que sobrepassar uns paràmetres establerts es pot considerar nociu per a la salut.
Malgrat que som un territori de muntanya, al País dels Pirineus el soroll forma part del nostre entorn, probablement amb més intensitat que en altres contrades properes. La realitat és que gran part del nostre hàbitat és urbà, especialment a les parròquies centrals, “un poble amb aires de ciutat”, tal com m’ho va definir un familiar. Per aquesta raó és obvi que hom no pot pensar que sentirem plàcidament el cant dels ocells o la remor del riu com si estiguéssim en una postal de finals del segle XIX. Tot i així, tenim la sort –per ara– de disposar d’indrets naturals esplèndids que cames amunt i lliures de formigó i ginys, encara ens permeten de gaudir del regenerador silenci que ens ofereix la natura.
D’entre els elements sonors de la vida urbana, vull destacar en aquesta ocasió, els provocats pel parc automobilístic o ginys de motor. En aquest sentit caldria matisar que som un dels països amb un major índex de vehicles per habitant. Per tant, malgrat que és consubstancial a la nostra idiosincràsia, no exclou l’obligació de ponderar els límits que requereixen la convivència i salut en una societat. Per aquesta raó, em trasbalsa especialment el soroll que generen alguns vehicles, ja que perceptivament em sembla que traspassen el llindar de l’acústica recomanada o reglamentària. Potser la seva fugacitat i/o intensitat és la que em genera molèsties quan passejo, quan intento agafar el son o quan he d’interrompre una conversa mentre passen davant meu.
El so d’algunes motocicletes em transporta a la infantesa, quan anava al poble dels avis i sempre hi havia l’individu de la moto especialista a acabar de sotrac amb qualsevol intent de migdiada. Curiosament l’artefacte no era una gran peça, sinó, per dir-ho d’alguna manera, eren motos austeres que segons sembla estaven modificades amb la finalitat d’obtenir més potència tot i que probablement el soroll no era proporcional a la potència obtinguda. Certes sensacions les estic reeditant darrerament a Andorra, però amb l’afegit d’una percepció suplementària en la qual no soc capaç de dissociar en ocasions soroll i velocitat.
Entre els automòbils hi ha diversos segments amb alguns components comuns: vehicles antics o nous, tunejats o de fàbrica i també formats d’alta gamma. En tots els casos se sobreentén que quan surten del concessionari o fan la pertinent revisió a la ITV compleixen amb els estàndards reglamentaris. El repertori sonor pot ser continu o intermitent, i també s’inclouen accelerades fora de context o quan se sent l’explosió que genera un canvi de marxa.
Òbviament no pretenc generalitzar, però entendria que si empíricament fos demostrable que certs vehicles sobrepassen els límits caldria prendre mesures igual que es fan controls de velocitat, alcohol o d’assegurances. Perquè si darrerament les administracions ens alerten sobre conscienciació mediambiental i amb aquest argument s’imposen majors taxes als vehicles considerats més contaminants, conseqüentment no s’hauria de deixar de costat altres factors insalubres com ara la contaminació acústica. Però si aquesta percepció no és compartida per part de la societat, evidentment el problema és personal i intransferible.