Sorolls i silencis

Fa dies que a Catalunya i a Espanya es viu entre sorolls i silencis: sorolls d’aquells qui criden proclames vanes mancades de realisme i realització; i silencis davant d’aquelles preguntes que no tenen resposta. Amb la recent constitució dels ajuntaments, i amb els pactes que n’han derivat a Catalunya, cal concloure que l’etapa iniciada arrel de l’1 d’octubre ha acabat. Una etapa que ha comptat amb la preparació de la desconnexió, el referèndum, la posterior repressió i el 155, les eleccions del 21-D, la creació d’un nou govern, el judici als presos polítics i l’immobilisme absolut dels governs català i espanyol.

Sigui qui sigui l’observador, estarà d’acord que els darrers mesos, i anys, han estat de confrontacions ideològiques entre els qui volien assolir la independència de Catalunya per vies democràtiques i aquells que, emparant-se en la Constitució del 78, volien evitar-la.

A hores d’ara, hem arribat a un punt mort, en què totes les parts s’estan ressituant i acceptant de fer allò que ens van fer creure que era impossible: parlar (i pactar). I és que sense una majoria clara enlloc, tant els partits independentistes com els constitucionalistes estan obligats a trobar punts d’entesa, quelcom que s’ha vist perfectament en pactes municipals que semblaven, a priori, impossibles.

El problema és que davant d’aquests girs tan inesperats com obligats dels polítics, hom es pregunta on queda la voluntat ciutadana dipositada en l’urna a l’hora de votar. El cert és que la majoria de partits independentistes no només no han complert les seves promeses, han canviat radicalment d’opció política sense ni tan sols consultar-ho. I és que els candidats electes del 21-D han passat de prometre l’aplicació dels resultats del referèndum del primer d’octubre a demanar una consulta que, segons ens van dir, ja s’ha celebrat.

Recentment hem descobert, a través de les declaracions dels presos polítics i dels escrits finals de les defenses, que allò que van dir que era un referèndum tant sols fou una mobilització i que la declaració d’independència va ser un acte polític i no jurídic. Per dir-ho en d’altres paraules, va ser un gest, un intent, però no un fet consumat. Vaja, que alguns vam participar d’una gran performance a l’estil de El show de Truman pensant que era la vida real, però per a ells sembla que no.

És legítim, i diria que obligat, que els encausats emprin totes les eines a disposició per aconseguir una absolució justa; però el problema no rau en el que es diu avui sobre l’ahir, rau en unes accions de l’ahir que ja es van concebre per tal de fer les afirmacions d’avui.

I de cop i volta, emparats pel soroll i actuant en silenci, sense respondre a les preguntes de molts, aquells que es presentaven prometent unes coses ara se’n desdiuen i en fan d’altres. Aquells que van anar a Madrid la darrera legislatura a dir adeu al Congrés dels Diputats si guanyava el sí l’1-O, ara hi han tornat per investir president i sol·licitar per enèsima vegada un referèndum acordat. Algú ho sabia, això, en el darrer cicle electoral? O és que la paraula república ha canviat de significat i ara vol dir autonomisme? I la investidura d’alcaldables ha estat la gota que ha fet vessar el got. Si fins i tot la CUP ha pactat amb el PSC a Sant Cugat del Vallès, què ens queda?

Per desgràcia, només sorolls i silencis. Potser ha arribat l’hora de sincerar-nos i de demanar sinceritat a aquells que menteixen; potser ha arribat l’hora de demanar, com feia Ismael Serrano, què passaria si se callase el ruido: “Ruido de patriotas que se envuelven en banderas,/ confunden la patria con la sordidez de sus cavernas./ Ruido de conversos que, caídos del caballo,/ siembran su rencor perseguidos por sus pecados./ Si se callase el ruido/ oirías la lluvia caer/ limpiando la ciudad de espectros,/ te oiría hablar en sueños/ y abriría las ventanas./ Si se callase el ruido/ quizá podríamos hablar/ y soplar sobre las heridas,/ quizás entenderías/ que nos queda la esperanza.”