Qui em coneix sap que soc un home racional, que defuig la superstició i el misticisme. Però, com tothom, la meva arquitectura interior s'aixeca sobre una contradicció perpètua. Hi ha una obra que fa anys que no sento i que no vull tornar a escoltar. No perquè no m'agradi, ni perquè la trobi mal escrita, al contrari, és una peça colpidora d'un dels compositors que més estimo. Parlo dels Kindertotenlieder, l'obra que Mahler va compondre sobre els poemes de Rückert dedicats als seus fills morts d'escarlatina.
Mahler la va escriure quan les seves filles eren petites i sanes, i el fet de triar aquell tema va indignar Alma: "Per l'amor de Déu, estàs temptant el destí! Com pots cantar la mort dels fills mentre els teus juguen sans al jardí?" La premonició, malauradament, es va complir.
Fa uns vuit anys vaig impartir un monogràfic sobre Mahler i, és clar, vaig haver d'estudiar i explicar aquesta obra. Era pare, i encara ho soc, i recordo l'aflicció profunda de relacionar aquelles peces amb la seva biografia. Poques setmanes després d'aquella classe, el destí ens va situar perillosament a prop d'un dolor semblant. Per sort, no del tot. Des d'aleshores no he tornat a escoltar-la.
És per això, un motiu visceral, gairebé una superstició de fons, que demano disculpes a Joan Anton Rechi per no ocupar, aquests dies, una butaca del Teatro Campoamor d'Oviedo per veure Sorrow, l'espectacle que obre la temporada d'òpera. I, tanmateix, no puc estar-me de felicitar-lo, amb admiració, per la brillantor i la gosadia de la seva proposta.
Rechi ha tingut la finesa de maridar dos universos aparentment llunyans com són el postromanticisme austríac de Mahler i el verisme italià de Puccini sota un mateix fil: el dolor devastador de perdre un fill. Cosir els Kindertotenlieder amb Suor Angelica en un sol acte de vuitanta minuts, sense pausa, és una intel·ligència dramàtica extraordinària.
Si el primer reflexiona des d'una intimitat gairebé filosòfica sobre l'absència i la indiferència de la natura, el segon porta aquest mateix dol fins a l'abisme del sacrifici i la necessitat de consol, humà i diví. Puccini va trobar la inspiració per a la seva monja tràgica visitant la seva germana Iginia al convent de Vicopelago. Temps després, amb por, tocant-la al piano, la comunitat de clausura va plorar d’emoció en sentir per primera vegada la composició.
Fer del lament contingut del pare mahlerià el preludi del calvari de la mare pucciniana és un encert majúscul. Rechi no es limita a unir dues músiques sublims. Construeix un mirall on el dol acaba transformant-se en redempció i pau. Una idea tan valenta com necessàriament humana, que confirma la grandesa de la dramatúrgia contemporània. Capaç d’hibridar i trencar estructures abans intocables.
Bon treball, Joan Anton. Però entén-me, des de la meva racionalitat contradictòria, l’aplaudiré de lluny.
