Sort?

Llegeixo a El Confidencial una entrevista a Eduardo Manchón, un emprenedor que es va convertir en el primer espanyol a vendre una start-up a Google. Manchón ens diu bàsicament que la cultura de l’esforç no és tan important a l’hora d’aconseguir l’èxit. Per a ell, la sort és fonamental. Ja saben, estar al lloc correcte en el moment adequat.
Com que m’interessa el tema, vaig decidir anar directament a la font i vaig llegir un fil molt llarg en el seu compte de Twitter. En aquest cas, volia evitar qualsevol mena d’interpretació prèvia del periodista. I Manchón no menysprea ni l’esforç ni la capacitat, però centra el seu discurs en la idea que ja pots esforçar-te molt, que si no tens sort, res ocorrerà, i tira per terra l’últimament demonitzada meritocràcia.

Tot el procés comença amb una cosa tan simple com el lloc on neixes, les possibilitats que tens, la gent que coneixes, etc. I ho descriu com el cercle virtuós... un esdeveniment positiu pot donar lloc a uns altres que es potencien exponencialment, i com més puges en l’escala, més accés tens a determinats contactes que d’una altra manera són impossibles.

Si bé entenc el que vol plantejar Manchón amb el seu discurs –i que comparteixo en part– em sembla una mica perillós, sobretot en els temps que corren. Temps en els quals els xavals han perdut –serà que ja no els ho ensenyem?– la cultura de sacrificar-se per alguna cosa que t’agrada i on l’estereotip de persona amb èxit és un idiota fent l’idiota a YouTube perquè ho consumeixin els que són més idiotes que ell.

Tot això sense comptar la gran moda de llegir Paulo Coelho i la ridiculesa del “tu desitja, que el cosmos, bla bla bla”. Com si només amb això n’hi hagués prou.
Però jo soc de la vella escola i durant molts anys em vaig plantejar que un dels motius pels quals em costava entrar en el mercat de l’art on compten diners de debò era que em faltava tècnica, i en això vaig centrar els meus esforços. Fins que el 2013, visitant les grans galeries d’art de Nova York em vaig adonar que per ser-hi la tècnica no compta en absolut. Amb la tècnica no és suficient, i ho vaig corroborar, lamentablement per a mi, alguns anys després.

De totes maneres, m’inclino a pensar que l’esforç és important i és la base per tenir una cosa digna per proposar-li a la sort quan arribi... si al final vol arribar. Jo no defalleixo i continuo pensant que en l’art, que és el meu món, la tècnica és essencial, i això només ve amb treball. Com diu un gran amic músic, “la tècnica no es negocia, després veiem com la fem servir”.

I encara que tot va de la mà i les circumstàncies ajuden, prefereixo quedar-me amb la frase de Gary Player, un dels millors golfistes de la història, que ho va dir una vegada, “com més practico, més sort tinc”.