Sort que portem morrió

“No et deixis el morrió” És una broma domèstica, però l’Hermínia –la mare– acostuma a clavar-la. Sort del glopet d’oxígen permès des de fa uns dies (encara no aquí, a la Seu, on estic), però l’ambient que es percep al carrer és de tristor, sortim malhumorats, parapetats sota la mascareta: goses dir un “Bon dia!” animat a un desconegut i et mira com si li haguessis esmentat els ancestres. I això que hem passat el pitjor: ha corregut una mica l’aire i ja no són tan freqüents aquells altercats a les xarxes (i en algun grup batejat Andorra Solidària, glups!) que, també és cert, t’animaven la tarda si tenies a mà una bossa de crispetes i rumiaves que per privat es devien citar per ostiar-se al carrer al més pur estil hooligan. Quan això passi, siguem prudents. Aquest humor de mossegar-se, aquest espiar des de les finestres, aquest assenyalar la bíblica palla a l’ull, posa els pèls de punta. Sobretot si hem de circular pel món armats d’un salconduit que garanteixi la nostra puresa de sang. O sotmesos a l’humiliant control de temperatura a la porta. A la merda la privacitat: tot sigui pel bé comú. S’imaginen el tràngol de tenir unes dècimes i havent suportar les mirades d’horror del públic circumdant? Em diran bestiota però a mi, que sóc de natural catastrofista, m’espanta el règim d’estigmatització –tens polls, transmets malalties, ens treus la feina, vius dels nostres impostos– que s’instaura abans de desfermar-se la persecució d’un col·lectiu. En fin, nanos, que aquest retorn a l’(a)normalitat que se’ns ve a sobre, fem-la amb cuidadin.