Sostenibilitat econòmica i sensibilitat social
El món del treball juga un paper fonamental en la relació entre el desenvolupament econòmic i el benestar social. No hi ha millor indicador de l’evolució d’una economia que la seva capacitat de crear llocs de treball. Així doncs, la passada recessió econòmica es pot acotar entre l’abril del 2007 i el desembre del 2013, el període en què Andorra va perdre assalariats.
Al llarg dels últims anys, un cop recuperat el camí del creixement, es feia necessària la posada en marxa de polítiques de benestar que garantissin que aquest creixement fos inclusiu i sostenible des del punt de vista social. En aquest sentit, ha estat decisiva la presència de Xavier Espot al capdavant del ministeri d’Afers Socials.
En efecte, els darrers anys, tant el salari mínim com les pensions més baixes han crescut per sobre de l’IPC per garantir que els més desafavorits no perdessin poder adquisitiu. En el mateix sentit, darrerament s’ha establert l’obligació d’apujar com a mínim l’IPC de tots els salaris que no arriben al salari mitjà, que ha tornat a créixer progressivament els últims anys, fruit de la recuperació econòmica.
La política social té especial sentit quan parlem dels padrins, un col·lectiu del qual cal tenir especial cura, ja que en estar jubilats no poden optar a la promoció econòmica per mitjà del treball. Per això resulta especialment positiu l’increment del 3,2% de les pensions més baixes (sensiblement per sobre de l’IPC, del 0,7%); una mesura que en menys de tres anys tindrà el mateix efecte que la introducció d’una tretzena paga.
L’augment progressiu del salari mínim també va lligat al benestar i a la capacitat adquisitiva dels padrins, perquè tota persona que depengui d’una pensió per viure té dret que aquesta pensió es complementi fins al salari mínim, que el 2011 era de 929 euros, ara és de 1050 euros i si obtenim la majoria a les eleccions del 7 d’abril seguirà incrementant-se fins als 1.200 euros. Això són polítiques de benestar social equilibrades que només han estat possibles gràcies a la reactivació de l’economia.
Una majoria dels Demòcrates i Xavier Espot a les eleccions del 7 d’abril és la garantia de la continuïtat d’aquestes mesures en positiu, perquè ha estat sota el seu mandat que s’ha incrementat el salari mínim, les pensions baixes i el salari mitjà. Més enllà de centrar-se a resoldre els problemes actuals, cal que l’acció política se centri a garantir el futur del benestar. I això passa per garantir el futur de les pensions. Xavier Espot i jo mateixa vam presentar dilluns passat davant l’edifici de la CASS la nostra proposta d’un pacte nacional per a les pensions. L’objectiu del pacte és donar continuïtat i accentuar les mesures de sostenibilitat del sistema de pensions ja iniciades al llarg dels darrers anys. Convé destacar l’augment de cotitzacions per a la branca de jubilació, que ha permès allargar la vida del sistema de pensions que, si no s’hagués fet res, entraria en dèficit a dos o tres anys vista; i l’establiment d’un mínim de reserves al fons de les pensions, situat al tomb de 1.000 milions d’euros.
Cal seguir adoptant mesures per garantir la sostenibilitat de les pensions. I la qüestió és prou important com perquè tots assumim la nostra part de responsabilitat en la recerca de solucions: començant pels assalariats i els treballadors per compte propi, representats al Consell d’Administració de la CASS. I continuant pel Govern i les forces polítiques representades al Consell General. Però caldrà també obrir aquest debat a la societat en el seu conjunt i als agents econòmics i socials en particular. Perquè el futur de les pensions és massa important i cal situar-lo per damunt del joc de majories i minories o dels càlculs polítics a curt termini.
Versió per a imprimir