Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Carles Sánchez

Carles Sánchez

Estudis Literaris

 

 

Sota les pedres




La crítica literària sovint ens enganya amb el seu nom. Hi ha una crítica que jutja, present als mitjans escrits i que pesa i pondera –en el millor dels casos– els defectes i les virtuts d’una obra. Després existeix una crítica que anomenaré acadèmica o especialitzada i que –també en el millor dels casos– es dedica a situar una obra en un conjunt. Aquest sol ser el de la “tradició literària”, conjunt respecte el qual l’obra adquireix la seva rellevància i la seva valoració. La literatura comparada fa quelcom similar, però tot posant en joc les diferents “tradicions” que en la història i en el món han interactuat. 
A l’àmbit de “la comparada” pertany la tematologia, que és un mètode que permet prendre elements d’una obra per situar-la i que, en essència, tracta d’identificar els temes i motius dins d’una obra i rastrejar la seva aparició en d’altres obres, de manera que aquestes es vinculen i mostren els llaços que construeix la tradició literària. Avui, vull aprofitar la relativa actualitat i fer servir l’eina tematològica i veure què s’amaga sota les pedres de la literatura andorrana. 
Els exemples que em venen al cap són de dues obres de les quals ja he parlat en aquest espai –i és que les obres literàries no s’acaben amb un article. Estic convençut que n’hi ha més i que vostès en coneixen. El primer és en Targa, personatge de La nouvelle Andorra (1949) d’Isabelle Sandy. En vaig parlar a propòsit de la mateixa escriptora i també amb motiu d’un article que vaig batejar La via mineral. No puc deixar de pensar en en Targa. Aquella espècie de contrabandista, fugitiu dels camps de concentració i enamorat d’Andorra, obsedit per comprar la nacionalitat i que en un rapte de fe –proporcionat per la visió al·lucinada de la verge de Meritxell– decideix construir un monument al país objecte del seu amor, un monument que el durà a la mort, doncs fina sepultat sota l’esllavissada d’una tartera mentre extreu la roca que elevaria la seva voluntat. 
La segona escena és la caiguda del roc a La República invisible (2004), de Joan Peruga. Novel·la a la qual també vaig dedicar un article. Tot i que l’episodi recorda més a aquella pedra d’Enclar que ja fa uns quants anys –potser més de vint, ho dic de memòria– s’instal·là al pis d’uns veïns de la zona. En aquesta ocasió el protagonista és en Miquel i la roca cau a la pensió on s’allotja aquest periodista de ciutat i detectiu de llibres circumstancial. La pedra cau al final del llibre. Ha estat tota la novel·la amenaçant i no és fins a la resolució de la trama principal i la decisió del Miquel de marxar que la roca no cedeix, víctima de les pluges.  
Cauen roques a la literatura andorrana i també ho fan a la realitat. Aquesta és una mostra de com dansen plegades, fugisseres, hom diria que l’una es llença a l’altra i a l’inrevés. 
Diu la narració de Sandy: “La muntanya! Sines de la terra, refugi sagrat, mare que ell es donava des de la ignorància de la seva mare, pàtria que ell es comprava des de la ignorància de la seva pàtria. La muntanya! Amb quina serenor lliuraria un vespre el seu cos las, gastat per la feina, la fam i la crueltat humana! I que lleugera li resultaria, aquella terra!”
Diu la narració de Peruga: “Els enginyers no fan cap menció de la malaltia de la muntanya que ha begut massa aigua en aquest final d’estiu de diluvis quotidians. Parlen, de manera críptica, de despreniments de blocs rocosos provocats per la inestabilitat dels plegaments terciaris. Els polítics, per la seva banda, asseguren que en cap moment no hi ha hagut perill per a la població i que, de totes maneres, aquests incidents formen part de la servitud que la societat andorrana ha de pagar pel progrés extraordinari que ha viscut les darreres dècades”.  
Així ho diu, la literatura.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic